BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

Escriptors (biografies)

AUSIÀS MARCH
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.


LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).


RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.

Els amants, Libre de meravelles(1971)

ELS AMANTS

La carn vol carn

AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquest poema de Vicent Andrés Estellés són un conjnt de versos alexandrina 6+6,això vol dir que són d'art major, amb versos lliures.

Aquest tracte com dos amants viuen l'amor com si fossin joves, un amor apissionat i ple de vivesa. L'autor descriu durant tota l'obra l'amor dels amants comparant-los amb les edats i recordant coses de la vida quotidiana.

El tema és l'amor apassionat de dos amants.

Durant aquest text trobem diferents recursos: començant pels antítesis, al vers 2(matí i nit), 11 i 14 (educat i bruc i salvatge, hiperbaton al vers 2 (feroçment ens amavem del matí a la nit), evocació, vers 3 (tot ho recorde), pleonasme al vers 4 (han passat i anys), 14 (amor), 18 (ignorem) i 23 i 24 (amants), enumeració al vers 10 (i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.), paral·lelisme al vers 4 (Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses), 7 i 8 (com un costum amable/com un costum pacífic) i 19 (Les estances de Riba i LEs RImes de Bécquer), comparació al vers 9, ho fa amb el seu despertar i un vell huracà (Es desperta, de sobte, com un vell huracà) i una metàfora al vers 5 (em pren aquell vent) concepte de l'amor no cortès i sense detalls.

Mitologia (mort)

- Parques/Moures: aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones, això vol dir que una d'elles Cloto era la que filava la vida (dóna vida), la segona, Quesis, mesurava aquest fil (la durada de la vida), la segona, Atropo, talla el fil.( matar).

- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: és la perona que porta la barca, posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.

Antologia Poètica

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.

La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany a Vicent Andés i Estellés, amb el títul és així, si us plau, a l'obra La nit
(1956), la qual inclou poesias sobre la mort de la seva filla que és va produis quan ella tenia quatre mesos, un fet que va culpie a ell i a la seva muller d'una manera molt profunda, aquest títol comprta a la foscor, vol dir la mort. Encara que no era el primer cop que li moria algú, el seu oncle i l'avi van morir quan ella era jove.
La nit bàsicament parla de la mort de la seva filla, però en aquesta concretament és parla més sobre la mort. Formada per la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Està fet en forma de diàleg (el paràgraf 1 i 3), amb moltes interrogacions, algú que pregunta i un altre que respón, amb el vers bisíl·lab i les paraules monosíl·labes amb rima assonant en -o (toc, socs, cloc, Mort) i rima consonant (toc i és).
Els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les pases de la persona que ha mort i fa soroll.
La composició aparentment sencilla, infantil pero si es treballa és molt seriosa, trobem onomatopellas (toc, toc), pleonasme (La Mort), antítesi(ve i se'n ve, descalça i duu socs), una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).

Antologia poètica

Cançó de bressol, La nit (1956)

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.



El poeta parla sobre els seus sentiments, va tenir una filla
i va morir als quatre mesos.

El tema és la mort i l'amor.

És un romanç heptasíl·lab on tots
els parells rimen en asonant.

La nit és unametáfora de la mort.

Hi ha una repetició al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama).
Al vers 1 apareix un intensificador (jo).
El vers 3 i 4 es refereix a que és com un cercle, ell s'alimenta
d'ella perque la continua recordant.
El vers 11 vol dir que és importantm molt més que la seva vida.
Els 4 últims versos volen dir que la seva filla ho és tot.

Al vers 13 i 14 hi ha un encavalcament.

Vicent Andrés Estellés

BIOGRAFIA


Vicent Andrés va néixer a l'any 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Amb un pare forner i una germana, Carme.


Els llibres "L'ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.


La vocació literària es va desvetllarpel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra española tenis 12 anys i ja habia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...


Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d'orfebre, de mecànograf i d'ordenança.


El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.



El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.



Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració.



Durant els anya seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esfoços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencials amb el diari "Las Provincias"



El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.

L'any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.



La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s'identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després dela mort del dictador Franco. COnsta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.



L'única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).



En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.



Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.



Va partcipar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.

-1984 premi de les Letres Valencianes
-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre

Va morir a València l'any 1993.

Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques

Les propostes poètiques del simbolisme francès són vistes com la via de renovació del llenguatge narratiu. Desapareixen, doncs, les fronteres entre el llenguatge denotatiu(considerar propi de la poesia) i el connotatiu (considerat propi del vers), i el ritme poètic, les imatges i les metàfores s'nstrauren en la prosa.

La poesia busca noves formes rímiques a través de la música. El concepte de poesia es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers(la prosa rimada i el poema en prosa). El llenguatge poètic de moltes obres narratives fa que puguin ser definides com a poemes en prosa.

Diferents arts s'apliquen a la narrativa, i surten textos suggerents basats en les imatges sensorials, visuals, auditives, tàctils, etc, que desvetllen l'emoció i la imaginació dels lectors a través de la suggestió.

Victor Català

Caterina Albert Paradís va néixer a l’Escala, 1869-1966. Era la gran de quatre germans i de família benestar, el seu pare, Lluís Albert, era advocat, polític i propietari rural.

Va estudiar a Girona durant un any però marxà ja que allò no li va agradar, llavors va tenir uns professors particulars, la qual va tenir una gran formació, al seu barri hi havia una llibreria on li deixaven llibres i s’assabentava del que passava per Europa, també parlava francès. Aquesta va aprendre pel seu compte, era una persona autodidàctica.

La seva mare sempre estava malalta, tenia grans depressions, llavors la seva àvia genovesa era qui realment la vigilava, ja que el seu pare viatjava per qüestions de treball.
Quan va morir el seu pare la propietat rural era heretat fill més gran, però aquest renuncià ja que estava a Barcelona estudiant la carrera d’advocat.

A la seva biografia deia moltes falsedats, ella explica que mai havia sortit del seu poble i realment els seus biògrafs van dir que havia viatjat a Barcelona, a passar dies allà on anava al teatre, al Liceu, a provar-se roba..., i fons i tot per Europa.
Deia que portava una vida de monja, que es quedava a casa tancada tot el dia amb la seva mare, però també expliquen els biògrafs que es quedava a casa per dedicar-se a l’escriptura.
No va tenir fills.

Primers escrits:
- Virgili d’Alaescala: primer pseudònim (1897).
- Publica a l’Almanac de l’Esquellada de la Torratxa
- Al 1898 guanya un premi als jocs florals d’Olot amb un poema i un monòleg: La infanticida(nena que mata als seus pares)
- La cruesa d’aquest drama i el fet d’haver estat escrit per una dona genera una gran polèmica.
- Decideix amagar la seva identitat igual que moltes escritores d’aquella época.
- Lo cant dels moros: poemes que es publiquen amb el pseudonim per primera vegada, pel matrimoni Sitjà-Carcassó.
- Maragall comentà aquest llibre en un article.

- Duran set anys escriu(moment modernista):
1. El cant dels mesos (1901)
2. Quatre monòlegs (1901)
3. Drames rurals (1902)
4. Ombrívoles (1904)
5. Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905)
6. Solitud (1905)
7. Caires Vius (1907)
- Durant el moment modernista:
1. Destaca la narrativa.
2. Món rural.
3. Òptica pessimista i fatalista.
4. lluita de l’individu contra els elements que impossibiliten la seva realització.
5. Interès pels mos interiors de les persones, sobretot de les dones.

- Escriu(noucentista):
1. La Mare-Balena (1929)
2. Contrallums (1930)
3. Un film 3000 metres (1926)
4. Antologia Marines (1928)
- Durant el moment noucentista:
1. Narrativa rural.
2. Característiques de l’anterior.
3. Adaptació a la modernitat amb introducció del cinema.
4. Novel·la ciutadana no burgès.
- Escriu (postguerra):
1. Retablo (1944)
2. Mosaic (1946)
3. Vida mòlta (1950)
4. Juvileu (1951)

Origen i concepte de la novel·la

Origen i concepte de Novel·la

La novel·la és una ficció narrativa en prosa, extensa i complexa de successos imaginaris y semblants a la realitat..

La paraula novel·la ve etimològicament del llatí ‘novus’, que significa nou. En italià ‘novella’ és també una novetat o succés interessant. El novel·lista crea successos nous, però verosímils i els narra amb bellesa literària. La aspiració màxima de la novel·la és despertar en el lector el gust i el plaer per la lectura. La prosa per tant deu ser amena i interessant i les seves descripcions clares.

La novel·la és, abans de tot, una narració. El novel·lista ens explica una historia i ho fa en prosa, la qual distingeix a la novel·la dels altres subgèneres narratius, com la epopeia i la poesia narrativa.

La historia narrada és fictícia, el que permet diferenciar-la de la biografia, autobiografia, relat de viatges i de les obres històriques. Hi ha moltes novel·les, però, que produeixen situacions reals o històriques però la essència de la narració segueix sent fictícia.

Las novel·les posseeixen una certa extensió, que serveix per distingir-la de gèneres narratius pròxims com el conte i la novel·la curta.

Els successos que ens narren en una novel·la constitueixen a la seva trama i els individus que fan seguir la trama son els personatges. Els fets narrats succeeixen en un lloc i en una determinada època, el qual defineix l’espai i el temps de la novel·la (ambientació). El novel·lista inventa un món de la seva pròpia imaginació, però semblant al món que l’envolta. D’ això resulta que per conèixer una època determinada, amb els seus problemes i costums, no hi ha res millor que llegir una novel·la representativa d’aquest moment històric..

La historia fictícia s’estructura lingüísticament en un discurs amb unes tècniques narratives característiques.

El novel·lista necessita ampliar les seves idees centrals amb tot el que succeeix en la vida dels seus personatges detenint-se als detalles, a vegades superflus, sempre que puguin donar llum al lector. Ortega i Gasset va dir al respecte “ Una narración somera no nos sabe, necesitamos que el autor se detenga y nos haga dar vueltas en torno a los personajes”. Això fa que l’obra sigui de naturalesa complexa i complicada. En general, els diferents successos s’enllacen, canviant d’ambient, existeixen nombrosos personatges amb diferent problemàtica o diferents plans temporals, però sempre deuen tenir un enllaç progressiu dins de la mateixa trama. El lector es diverteix d’aquesta complexitat tractant d’ interpretar què és el que està succeint dins de la novel·la.


Uns cops predominen en la novel·la la imaginació i altres realitat. Això el permet oferir testimonis variats: de tipus social, de tipus biogràfic, d’evasió, d’aventures, etc. La novel·la presenta situacions que es poden creure. El principal en una novel·la és que el lector s’identifiqui amb ella. Es aparent veritat que pot ser obtinguda de la realitat mateixa o pot ser producte de la imaginació de l’autor, però sempre els successos deuen ser creïbles par al lector. La verosimilitut no és necessàriament el que comunament passa en la societat, sinó que també quan es concedeix en el món de la fantasia sempre que es trobi motivat pel antecedents i justificat per les conseqüències.

A més de procurar la bellesa estètica, la novel·la identifica al lector, com cap altre gènere, amb els personatges, en els quals es veu reflectit molts aspectes de la seva pròpia vida.

Historia de la novel·la

La novel·la, encara que és un gènere tardant respecte als demés gèneres clàssics posseeix una dilatada historia. Durant la seva evolució es poden distingir els següents períodes:

1. ÈPOCA ANTIGUA. La presencia de narracions novel·lesques apareixen en el món hel·lènic en los segles I-II d.C., com a conseqüència d’una relativa activitat econòmica que permetia l’existència d’un públic burgès, les quals els seus ideals es veien reflectits en aquelles narracions. Son exemples del gènere Dafnis y Cloe de Longo i les Etiópicas de Heliodoro. En aquestes narracions ja estan presents els trets essencials del gènere: l’artifici narratiu és basa en l’ amor, que troba una sèrie de dificultats, de dos joves. Rere passar per una sèrie de proves i de successos, en un ambient idealitzat, s’arriba al final feliç, amb la unió dels enamorats.
A Roma, aproximadament per les mateixes dates, ens trobem amb altres relats com el Satiricón, de Petronio, y las Metamorfosis (o El asno de oro) de Apuleyo.

2. ÉPOCA MEDIEVAL. L’origen de la novel·la medieval va associat al naixement de les llengües romàntiques. Primerament a França i després en altres nacions europees, es difonen relats de considerable extensió, al principio en versos i després en prosa, amb una temàtica variada. La novel·la clàssica com Roman de Troie, de Benoít de Saint-Maure, la cortés-caballeresca como Tristán y Lancelot, de Chrétien de Troyes, la alegórica (Blanquerna, de Raimundo Lulio), etc.
La literatura italiana dels segles XIII i XIV s’apropia de tot aquest material i, reelaborant-lo, propicia l’obra de Boccaccio (El Decamerón, Fiammetta), que esta dirigida a la burgesia de l’ època.

3. SEGLES XVI i XVII. A Espanya, durant el segl XVI sorgeixen diferents tipus de novel·la: la novel·la pastoral (Diana, de Jorge de Montemayor; Diana enamorada, de Gil Polo); la novel·la morisca (Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa), continuació de la novel·la de cavalleries (Amadís de Gaula, reestructurada i publicada per Garci Rodríguez de Montalvo) i la novel·la picaresca (Lazarillo de Tormes).
A França també es publica una novel·la important: Gargantúa y Pantagruel, de Rabelais.
Durant el segle XVII es continua la escriptura de novel·les picaresques (Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemany; El Buscón, de Quevedo) y de novel·les pastorals (Astrée, de Honoré d'Urfé). Apareixen novel·les educatives (Las aventuras de Telémaco, de Fénelon), psicològiques (La princesa de Cléves, de Mme. de La Fayette), al·legòriques (El Criticón, de Gracián), dialogades (La Dorotea, de Lope de Vega), etc., fins desembocar a la primera novel·la moderna que és El Qiíijote de Cervantes.

4. AL SEGLE XVIII. Els novel·listes del segle XVIII defenen la novetat de la seva forma de novel·lar, en quant el gènere es planteja en aquesta època la indagació documental de la societat i el retrat -i la crítica- de les diferents classes socials, sobre tot de la burgesia.
Neix així la novel·la burgesa, sobre tot en Inglaterra i França -Espanya, que va crear la novel·la moderna, és queda al marge- amb una rica varietat de temes (ètics, psicològics, crítics, sentimentals ... ). Citarem només les obres més representatives: Tristram Shandy, de Sterne; Robinson Crusoe, de Defoe; Tom Jones, de Fielding; Los viajes de Gulliver, de Swift; les noveles de Rousseau, Voltaire, Diderot, les pre-romàniques com Desventuras del joven Werther, de Goethe o Las últimas cartas de Jacopo Ortis, de Hugo Fóscolo.

5. EL SIGLO XIX. Més variat encara és el panorama novel·lístic del segle XIX:
· Grans quadres realists o naturalistes de la societat de l’ època:
Balzac, Flaubert, Dickens, Tolstoy, Thackeray, Zola, Galdós, "Clarín"...
· Novel·les històriques: Ivanhoe, de W. Scott, Los novios, de Manzoni.
· Novel·listes que afronten els problemes fundamentals de l’individu amb la societat: Stendhal, Constant, Musset.
· Novel·les d’ idees, que debaten complexos problemes morals: Crimen y Castigo, de Dostoievski.
· Novel·les fantàstiques o sobrenaturals: Les aventures de Arthur Gordon Pim, de Edgar Allan Poe.
· Novel·les psicològiques com les de Henry James.
· Novel·les d’aventures: Moby Dick, de Melville; La isla del tesoro, de Stevenson, etcètera.

6. EL SIGLO XX. Al segle XX la novel·la va arribar al seu màxim desenllaç. No només sorgeixen nous temes, sinó que s’assisteix a una profunda renovació de les tècniques narratives. Això s’estudiarà al curs Gèneres Literaris 3201.

Alguns dels temes i novel·listes més característiques d’aquest segle són:
· La epopeia de la memòria: En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust.
· L’angoixa existències: La metamorfosis, de Franz Kafka; La náusea, de Jean-Paul Sartre.
· La problemàtica personal: totes les novel·les de Unamuno.
· L’experiència humana, captada a través del llenguatge: Ulises, de James Joyce.
· La decadència de la civilització burgesa: La montaña mágica, de
Thomas Mann.
· L’ heroica resistència de l’home l’assetio del mal: tota l’obra de William Faulkner.
· La presència del real meravellós: Alejo Carpentier, Gabriel García Márquez, etcètera

Resum de cada acte de Maria Rosa

PRIMER ACTE:

En Badori ha arribat al poble amb la intenció de buscar feina. El Gepa diu que no hi haurà cap problema perquè ara vindrien a pagar la quinzena i demanarà que el contractin. També ens explica que ha estat a l’hospital amb el tifus, una malaltia molt greu, que no te feina, ha sigut molt desgraciat. En Gepa li diu que a l’hospital l’únic que a fet a sigut fer el gandul. Aquest li recorda al seu fill, ja que tindria la seva edat si encara fos viu.

En Quirze i la Tomasa venen barallant-se, llavors en Badori es fica ja que això que fan no es normal , però per a ells si que ho es, i finalment acaba rebent.
Al marit de la Maria Rosa, l ‘Andreu, l’han enviat a la presó, a Ceuta. El millor amic de l’ Andreu, en Quirze, fa enviar cartes allà on és, per poder mantenir la comunicació.
A la Tomasa no li cau gaire bé la Maria Rosa.
La Maria Rosa treballa rentant la roba dels treballadors de la carretera.

En Marçal explica que l’Andreu està malalt, i decideixen no explicar res a la Maria Rosa.
El capatàs a mort. Aquest els volia rebaixar el sou i va haver una baralla, es van tirar uns sobre els altres. L’Andreu va dir que se’n revenjaria, per això la gent pensa que es el culpable. Encara que la Maria Rosa el defensa a mort.

Aquesta explica els fets, on estava el seu marit la nit anterior i el dia següent: havia tornat del treball preocupat per la baralla.
Al matí següent van anar a casa seva el mossos d’esquadra preguntant per l’Andreu, ja que havien trobat al lloc de l’assassinat un mocador de la Maria Rosa i a casa seva va aparèixer el ganivet que havien utilitzat per matar-ho. Llavors se l’emporten a la presó de Cueta.

Més tard ella vol anar a veure’l perquè el troba molt a faltar.

En Marçal confessa al públic que ha sigut l’autèntic assassinat del capatàs, l’únic que va fer va ser posar els indicis a casa de l’Andreu. Diu que algun dia es confessarà d’això, quan la Maria Rosa sigui seva.

En Badori diu a la Maria Rosa que es van conèixer fa temps al mas de la Rigala, allà va ser on va conèixer també a l’Andreu: esclafant el raïm ella va fer un comentari d’ell perquè es movia com un mico, llavors ell se la va tornar. Des de llavors ella li tenia mania, fins que un dia una noia li va fer un parany perquè es fes mal, ell hi va caure i la Maria Rosa va anar corrents a veure com estava. I a partir d’això les coses van anat fluint.

Donen al Xic una carta on posa que l’Andreu va morir perquè no menjava res.


SEGON ACTE

Han passat 15 mesos d’ençà la mort de l’Andreu, la Maria Rosa està malament i malalta. Viu a casa del seu germà i la Tomasa. Aquests s’han gastat molts diners en medicines per ella.
La Maria Rosa s’adona que s’ha enamorat d’en Marçal, però ella no vol res, ja que li vol ser fidel al seu marit sempre.

Fa 3 quinzenes que no els paguen. La Maria Rosa escriu una carta pels caps, la dicta en Marçal mentre li diu d’una forma indirecte que l’estima.

En Marçal i en Badori surten al carrer a barallar-se, ella té por perquè pot prendre mal i també perquè el pot perdre.

La nit abans que la Maria Rosa marxi, en Marçal pica a la porta perquè l’obri i s’inventa que esta ferit, fa veure que s'ha barallat amb en Badori, encara que no es cert, ell crida a tothom perquè vegin que està a la habitació d'ella per la nit, això en aquesta època no era normal, si estaves a l’habitació amb algun noi t’havies de casar.
En Marçal sent un amor material increïble, és a dir, que la tracte com a un producte, al que li agrada molt físicament. Ell ho donaria tot per a ella, faria el que fos.

Ella no el pot estimar ja que encara està confosa per l’Andreu, encara que ella confessa que també l’estima.

Arriben tots els personatges més importants. Veuen a en Marçal amb la Maria Rosa, aquest els diu que està aquí perquè ella l’ha deixat entrar, i pensa que l’ha enganyada.

Tothom els felicita perquè es casen.

TERCER ACTE:

Els han pagat les quinzenes que els devien, ens trobem que no saben contar-los.

Han acabat la carretera. Diuen que en Marçal va començar dues feines: la carretera i aconseguir la Maria Rosa, i aquestes dues les ha aconseguit.

Regalen als nuvis els regals de boda: en Quirze i la Tomasa els regala la casa perquè ells marxen a viure a l’Aragó per començar una altre carretera, en Gepa els regala el pollastre.

No saben on es la Maria Rosa. Els home parlen sobre la m r, en Marçal explica que li va agradar des de que la va veure, que li agrada que li renti la roba, que sentia que ell estava dintre la roba. La mirava d’amagats entre plantes que punxaven i sent satisfacció fent-se mal.

En Gepa encara té en ment que en Marçal amaga alguna cosa.

La Maria Rosa dubte si l’estima o no, i diu que no es una bona persona ja que li va enganyar aquella nit, ell es defensa perquè ha fet tot per ella.

En Marçal pensa que ha arribat l’hora de confessar a la m r, que ell va ser qui va matar l’Andreu.

La Maria Rosa vesteix molt pobre, perquè no tenen diners, aquesta buscant la roba, troba un jersei d’en que li agradava mol. Plora pensant amb l’Andreu.

Tots marxen cap a l'esglesia menys la Tomasa ques es queda fen el supar i en Marçal.

Despres de la boda, tot seuen a la taula per supar. En Badori regala als nuvis vi, llavors aquest comença a explicar d'on ho ha tret, resulta que es del mas on la Maria Rosa va conèixer a l'Andreu. En Marçal no vol beure d'aquest vi, pero finalment ho acaba fent ja que l'obligen. En Gepa li diu que fa bé de no emborratxar-se perque ell tenia un secret pero se li va escapar perque un dia es va emborratxar. Llavors ell li diu que des deque va morir l'Andreu no ha begut. La Maria Rosa fa fora a tothom i es queda a soles amb en Marçal.

La Maria Rosa l'enganya a en Marçal dient-li que l'estima tant que hagués matat a l'Andreu, llavors ell confesa que és el vertader assassinat i ella el mata amb un ganivet.

Entren tot a l'habitació i el veuen estirat al terra, mort.

Anàlisis del temps

L'obra de Maria Rosa esta dividida en tres actes, aquesta no segueix el dia a dia, sinó que trobem salts en el temps:

L'obra de Maria Rosa esta dividida en tres actes, aquesta no segueix el dia a dia, sinó que trobem salts en el temps: Durant el primer acte ja estan construint la carretera, culpen a l'Andreu per la mort del capatàs, a aquest l'envien a Ceuta, a la presó. Aquest acte acaba amb la tràgica mort de l'Andreu.

El segon acte, passen 15 mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa no aconsegueix superar la mort del seu marit. Poc a poc s'adona que esta enamorada d'en Marçal, però ella no vol ser infidel al seu marit i evita al Marçal. Però ell convençut del que vol posa en compromís a la Maria Rosa. Mentre tant, els altres treballadors de la carretera intenten que els paguin la quinzena.

Finalment, al tercer acte, els paguen la quinzena i ja han acabat de construït la carretera. En Marçal i la Maria Rosa es casen i, o celebren tots junts.

Personatges

Aquesta obre trobem una sèrie de personatges, uns vuit més la gent del poble, de classe social baixa:

- La Maria Rosa és el personatge protagonista, perquè al seu voltant gira tota l'acció. És la germana d'en Quirze, per tant la cunyada de la Tomasa. Es una dona jove, casada amb l'Andreu. Es dedica a rentar la roba de la gent que treballa a la carretera. Al principi de l'obra la trobem molt enamorada del seu marit, que el va conèixer mentre berenaven.

- En Badori és un personatge que no era del poble, es a dir, que arriba nou, i comença a treballar a la carretera. S'enamora de la Maria Rosa. És un home que sempre va amb franquesa parlant amb la gent, també és valent perquè s'enfronta amb en Marçal.

- La Tomasa és la dona d'en Quirze, per tant cunyada de la Maria Rosa. Una dona molt treballadora, valenta, que si cal s'enfronta amb els homes, és un personatge on s'aprecia molt la seva personalitat, és una persona histriònica perquè canvia molt d' estat d' ànim. Critica molt a la Maria Rosa perquè no entén que es compadeixi de ella mateixa, però al final es troba que li estima i li intenta ajudar en tot el que cop.

- En Calau treballa a la carretera. No fa un paper molt important, ell només vol aconseguir diners per després poder-se casar amb una noia.

- En Gepa en realitat es diu Anton, treballa a la carretera. Aquest personatge es molt important, ja que gràcies a la seva intervenció, finalment s'acaba descobrint la trama.

- En Quirze és el germà de la Maria Rosa, també marit de la Tomasa, aquest se les estima molt i faria el que fos per elles. Durant tota l'obra ell defèn a la Maria Rosa respecte els seus problemes.

- En Marçal és un personatge pla, ja que durant tota l'obra té un sol objectiu, del qual es aconseguir la Maria Rosa, i farà tot el possible per aconseguir-la. És el millor amic de l'Andreu, el marit de la Maria Rosa.

- En Xic és un treballador més a la carretera.

- I finalment també apareixen homes i dones del poble a les situacions més intenses durant tota l'obra.

Espais escenaris

Al primer acte es troben :
· a la carretera.
· casa molt pobre.

Al matí (espai temps)


Al segon acte es troben:
· a l'interior d'una casa.

Al vespre (espai temps)


Al tercer acte es troben:
· a l'interior d'una casa molt pobre.

Al vespre (espai-temps)

Estructura externa

- L'obra eta dividida en tres actes.


- Cada acte té diferents escenes:

· El primer acte té 14 escenes.

· El segon acte té 15 escenes.

· El tercer acte té 11 escenes.

Àngel Guimerà

LA BIOGRAFIA:

La biografia ha estat motiu de polèmica; laverificació de la seva data de naixement, els aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat, els factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, la idea del mestisstge i un amor frustat.

Lalt voltatge passionalde les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida intima, d'aqui prové la inevitable temtació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques.

Pel que fa el seu 'mestissatge', inadaptat, diferent, és el motiu recurrent a la seva obra i es evident que si pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.

EL DRAMATURG

Durant el període en la creació dramàtica es destacà amb uns models de teatre en català de base melodramàtica en que alternava les comèdies costumistes amb rurals o històrics, però la insatisfacció de molts intel·lectuals volien una altra alternativa que, de passada, atorgués a l'escena local un prestigi literari que l'excessiu popularisme d'aquest dramaturg no assolia. Així, i coincidint amb una reacció d'abast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta la tradició romàntica, tan el verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals com en la recuperació dels dramas, fou triat per tirar endevant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havi incorporat l'èpica.

La tendància més destacable és, d'una banda l'aproximació a un realisme més sincer, expressat en el plantejament de les trames, en la sobrietat del registre linguistic i la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior. Recórrer a conflictespassionals que implicaven en els fons una relació de poder, subratllava sovint, la problemàtica de la inadaptació per la via de l'orfenesa i/0 el missatge, que contenen elements de masoquismes i de sensualitat turmentada. On millor va saber explicar això, va ser en els seus drames en prosa de la década dels noranta amb Maria Rosa, Terra Baixa o La filla del mar. L'aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model clarament urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció d'aquest període, en què es pot dir que l'autor aconseguí definir una drmatúrgia pròpia d'una força teatral extraordinària, amb una forma tràgica moderna en essencialitzar els conflictes passionals sobre fons coral que fa alhora de contrapunt i d'espectador impotent de conflicte. Si hi afegim la figura que fa costat als protagonistes i sovint anunciael desenllaç del drama (per exemple el Gepa de Maria Rosa o el Tomàs de Terra Baixa), un plantejament de l'esquematització fàcil d'un cert romanticisme degut als protagonistes perque són pures forces passionals sobre les corals un atzar fatal i inexorable.

Característiques del Romanticisme i Realisme

ROMANTICISME:

- L'artista romàntic sent una gran insatisfacció del món al que envolta, això li fa adoptar una actitud de rebeldia i evasió.
- Aquest desig d'escapar de la realitat li fa deixar-se emportar per la imaginació fins a móns desconeguts i llunyans: la Edat Mitjana, els països orientals, el sobrenatural, els somnis, etc.
- La naturalesa proporciona una manera d'escapar-se del món quotidià, en ella troven un reflex dels seus sentiments atormentats i insatisfactoris. La naturalesa es converteix en el confident de l'autor, que descriu a les seves obres una paisatges estranys, tristos, melancólics, etc.: tempestes al mar, boscos inaccessibles, cementiris, ruïnes, escenes nocturnes...
- L'artista, de vegades, parla dels seus sentiments o els retrata als seus personatges, que sovint són estranys, que se senten incompresos, aïllats de la societat, insatisfets amb el seu voltant, etc.


REALISME:

- Eliminació de tots els aspectes subjectius, fets fantàstics o sentiments que s'allunyen de la realitat.

- Anàlisis rigorosos de la realitat. L' escriptor ens ofereix en retrat del que observava.
- Els problemes de la existència humana, componen el tema fundamental de la novel·la realista, aquesta és la conseqüència del gran interès per la descripció del caràcter, temperament i conducta dels personatges.
- Sorgeix un tipus de novel·la on s'analitzen minuciosament les motivacions dels personatges i les costums.
- El novel·lista denuncia els efectes i mals que afecten a la societat ofereix al lector solucions per detenir-ho. Cada autor, segons les seves idees, mostra el que per a ell es un mal per a la societat.

I R E N E

Sóc Irene García Santander, estudio a l'institut de l' IES Les Vinyes. Aquest es un blog de literatura catalana on exposaré tots els treballs realitzats a classe i a casa.

Gràcies per la teva visita!