BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.
dimecres, 17 de desembre del 2008
dilluns, 15 de desembre del 2008
Escriptors (biografies)
AUSIÀS MARCH
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.
LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.
LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).
RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.
Els amants, Libre de meravelles(1971)
ELS AMANTS
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Aquest poema de Vicent Andrés Estellés són un conjnt de versos alexandrina 6+6,això vol dir que són d'art major, amb versos lliures.
Aquest tracte com dos amants viuen l'amor com si fossin joves, un amor apissionat i ple de vivesa. L'autor descriu durant tota l'obra l'amor dels amants comparant-los amb les edats i recordant coses de la vida quotidiana.
El tema és l'amor apassionat de dos amants.
Durant aquest text trobem diferents recursos: començant pels antítesis, al vers 2(matí i nit), 11 i 14 (educat i bruc i salvatge, hiperbaton al vers 2 (feroçment ens amavem del matí a la nit), evocació, vers 3 (tot ho recorde), pleonasme al vers 4 (han passat i anys), 14 (amor), 18 (ignorem) i 23 i 24 (amants), enumeració al vers 10 (i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.), paral·lelisme al vers 4 (Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses), 7 i 8 (com un costum amable/com un costum pacífic) i 19 (Les estances de Riba i LEs RImes de Bécquer), comparació al vers 9, ho fa amb el seu despertar i un vell huracà (Es desperta, de sobte, com un vell huracà) i una metàfora al vers 5 (em pren aquell vent) concepte de l'amor no cortès i sense detalls.
dissabte, 13 de desembre del 2008
Mitologia (mort)
- Parques/Moures: aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones, això vol dir que una d'elles Cloto era la que filava la vida (dóna vida), la segona, Quesis, mesurava aquest fil (la durada de la vida), la segona, Atropo, talla el fil.( matar).
- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.
- Caront: és la perona que porta la barca, posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.
- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.
- Caront: és la perona que porta la barca, posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Antologia Poètica
És així, si us plau, LA NIT (1956)
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.
—¿Qui és?
—La Mort.
La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...
Aquesta poesia pertany a Vicent Andés i Estellés, amb el títul és així, si us plau, a l'obra La nit
(1956), la qual inclou poesias sobre la mort de la seva filla que és va produis quan ella tenia quatre mesos, un fet que va culpie a ell i a la seva muller d'una manera molt profunda, aquest títol comprta a la foscor, vol dir la mort. Encara que no era el primer cop que li moria algú, el seu oncle i l'avi van morir quan ella era jove.
La nit bàsicament parla de la mort de la seva filla, però en aquesta concretament és parla més sobre la mort. Formada per la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Està fet en forma de diàleg (el paràgraf 1 i 3), amb moltes interrogacions, algú que pregunta i un altre que respón, amb el vers bisíl·lab i les paraules monosíl·labes amb rima assonant en -o (toc, socs, cloc, Mort) i rima consonant (toc i és).
Els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les pases de la persona que ha mort i fa soroll.
La composició aparentment sencilla, infantil pero si es treballa és molt seriosa, trobem onomatopellas (toc, toc), pleonasme (La Mort), antítesi(ve i se'n ve, descalça i duu socs), una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).
dilluns, 8 de desembre del 2008
Antologia poètica
Cançó de bressol, La nit (1956)
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
El poeta parla sobre els seus sentiments, va tenir una filla
i va morir als quatre mesos.
El tema és la mort i l'amor.
És un romanç heptasíl·lab on tots
els parells rimen en asonant.
La nit és unametáfora de la mort.
Hi ha una repetició al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama).
Al vers 1 apareix un intensificador (jo).
El vers 3 i 4 es refereix a que és com un cercle, ell s'alimenta
d'ella perque la continua recordant.
El vers 11 vol dir que és importantm molt més que la seva vida.
Els 4 últims versos volen dir que la seva filla ho és tot.
Al vers 13 i 14 hi ha un encavalcament.
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
El poeta parla sobre els seus sentiments, va tenir una filla
i va morir als quatre mesos.
El tema és la mort i l'amor.
És un romanç heptasíl·lab on tots
els parells rimen en asonant.
La nit és unametáfora de la mort.
Hi ha una repetició al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama).
Al vers 1 apareix un intensificador (jo).
El vers 3 i 4 es refereix a que és com un cercle, ell s'alimenta
d'ella perque la continua recordant.
El vers 11 vol dir que és importantm molt més que la seva vida.
Els 4 últims versos volen dir que la seva filla ho és tot.
Al vers 13 i 14 hi ha un encavalcament.
divendres, 5 de desembre del 2008
Vicent Andrés Estellés
BIOGRAFIA
Vicent Andrés va néixer a l'any 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Amb un pare forner i una germana, Carme.
Els llibres "L'ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllarpel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra española tenis 12 anys i ja habia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...
Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d'orfebre, de mecànograf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.
El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.
Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anya seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esfoços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencials amb el diari "Las Provincias"
El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.
L'any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s'identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després dela mort del dictador Franco. COnsta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.
L'única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).
En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
Va partcipar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.
-1984 premi de les Letres Valencianes
-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre
Va morir a València l'any 1993.
Vicent Andrés va néixer a l'any 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Amb un pare forner i una germana, Carme.
Els llibres "L'ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.
La vocació literària es va desvetllarpel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra española tenis 12 anys i ja habia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...
Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d'orfebre, de mecànograf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.
El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.
Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració.
Durant els anya seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esfoços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencials amb el diari "Las Provincias"
El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.
L'any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.
La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s'identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després dela mort del dictador Franco. COnsta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.
L'única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).
En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.
Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.
Va partcipar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.
-1984 premi de les Letres Valencianes
-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre
Va morir a València l'any 1993.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
