Escriptors (biografies)

AUSIÀS MARCH
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.


LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).


RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.