La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat Bruixa de dol escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament a la primera part de les dues que hi ha, al subapartat anomenat Foc de Pales, la poesia número 2.
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Aquesta és una cançó composta per quatre estrofes de tres versos cadascuna, els versos són tetrasíl·labs amb rima assonant i d’art menor.
El tema principal és el desig eròtic tant intens respecte un home o una dona.
El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
Durant la primera estrofa la autora mostra el jo poètic. Anomena a la nit, ”La nit em clava”, que ens situa en un moment del dia on hi podem trobar plaer i sensualitat, però a la vegada por. Ella sent que aquest home o la nit li fa mal, “em clava el seu ullal /i el coll em sagna”.
La següent estrofa en cita un moment oníric, un escorpit, que representa ser ella, està alterat a causa de l’esdeveniment que pot succeir a continuació, per això no para de ballar i ballar, ”l’escorpit/balla que balla”.
La tercera estrofa cita a la pluja d’una manera molt pausada a causa de les comes intercalades per donar més intensitat a la paraula, ”la pluja, lenta”, que representa aquella persona que s’està apropant cada cop més a la seva cambra.
I finalment, l’última estrofa ella mostra el desig eròtic intens que sent i que sap que alhora pot comportar greus problemes ja que per aquella escala, moment que viu, no té barana.
Les figures retòriques més rellevants són les metàfores i els encavalcaments.
Encara que el tema principal és el desig eròtic tant intens que té respecte un home o una dona, podem pensar que és un home perquè en un moment donat anomena la pluja, ja que si fos la dona citaria la lluna.
Diem que l’escopit que balla que balla és Marçal perquè sabem que ella creia en l’horòscop, i en el xinès correspon a un drac, que és semblant a escorpí.
