Origen i concepte de la novel·la

Origen i concepte de Novel·la

La novel·la és una ficció narrativa en prosa, extensa i complexa de successos imaginaris y semblants a la realitat..

La paraula novel·la ve etimològicament del llatí ‘novus’, que significa nou. En italià ‘novella’ és també una novetat o succés interessant. El novel·lista crea successos nous, però verosímils i els narra amb bellesa literària. La aspiració màxima de la novel·la és despertar en el lector el gust i el plaer per la lectura. La prosa per tant deu ser amena i interessant i les seves descripcions clares.

La novel·la és, abans de tot, una narració. El novel·lista ens explica una historia i ho fa en prosa, la qual distingeix a la novel·la dels altres subgèneres narratius, com la epopeia i la poesia narrativa.

La historia narrada és fictícia, el que permet diferenciar-la de la biografia, autobiografia, relat de viatges i de les obres històriques. Hi ha moltes novel·les, però, que produeixen situacions reals o històriques però la essència de la narració segueix sent fictícia.

Las novel·les posseeixen una certa extensió, que serveix per distingir-la de gèneres narratius pròxims com el conte i la novel·la curta.

Els successos que ens narren en una novel·la constitueixen a la seva trama i els individus que fan seguir la trama son els personatges. Els fets narrats succeeixen en un lloc i en una determinada època, el qual defineix l’espai i el temps de la novel·la (ambientació). El novel·lista inventa un món de la seva pròpia imaginació, però semblant al món que l’envolta. D’ això resulta que per conèixer una època determinada, amb els seus problemes i costums, no hi ha res millor que llegir una novel·la representativa d’aquest moment històric..

La historia fictícia s’estructura lingüísticament en un discurs amb unes tècniques narratives característiques.

El novel·lista necessita ampliar les seves idees centrals amb tot el que succeeix en la vida dels seus personatges detenint-se als detalles, a vegades superflus, sempre que puguin donar llum al lector. Ortega i Gasset va dir al respecte “ Una narración somera no nos sabe, necesitamos que el autor se detenga y nos haga dar vueltas en torno a los personajes”. Això fa que l’obra sigui de naturalesa complexa i complicada. En general, els diferents successos s’enllacen, canviant d’ambient, existeixen nombrosos personatges amb diferent problemàtica o diferents plans temporals, però sempre deuen tenir un enllaç progressiu dins de la mateixa trama. El lector es diverteix d’aquesta complexitat tractant d’ interpretar què és el que està succeint dins de la novel·la.


Uns cops predominen en la novel·la la imaginació i altres realitat. Això el permet oferir testimonis variats: de tipus social, de tipus biogràfic, d’evasió, d’aventures, etc. La novel·la presenta situacions que es poden creure. El principal en una novel·la és que el lector s’identifiqui amb ella. Es aparent veritat que pot ser obtinguda de la realitat mateixa o pot ser producte de la imaginació de l’autor, però sempre els successos deuen ser creïbles par al lector. La verosimilitut no és necessàriament el que comunament passa en la societat, sinó que també quan es concedeix en el món de la fantasia sempre que es trobi motivat pel antecedents i justificat per les conseqüències.

A més de procurar la bellesa estètica, la novel·la identifica al lector, com cap altre gènere, amb els personatges, en els quals es veu reflectit molts aspectes de la seva pròpia vida.

Historia de la novel·la

La novel·la, encara que és un gènere tardant respecte als demés gèneres clàssics posseeix una dilatada historia. Durant la seva evolució es poden distingir els següents períodes:

1. ÈPOCA ANTIGUA. La presencia de narracions novel·lesques apareixen en el món hel·lènic en los segles I-II d.C., com a conseqüència d’una relativa activitat econòmica que permetia l’existència d’un públic burgès, les quals els seus ideals es veien reflectits en aquelles narracions. Son exemples del gènere Dafnis y Cloe de Longo i les Etiópicas de Heliodoro. En aquestes narracions ja estan presents els trets essencials del gènere: l’artifici narratiu és basa en l’ amor, que troba una sèrie de dificultats, de dos joves. Rere passar per una sèrie de proves i de successos, en un ambient idealitzat, s’arriba al final feliç, amb la unió dels enamorats.
A Roma, aproximadament per les mateixes dates, ens trobem amb altres relats com el Satiricón, de Petronio, y las Metamorfosis (o El asno de oro) de Apuleyo.

2. ÉPOCA MEDIEVAL. L’origen de la novel·la medieval va associat al naixement de les llengües romàntiques. Primerament a França i després en altres nacions europees, es difonen relats de considerable extensió, al principio en versos i després en prosa, amb una temàtica variada. La novel·la clàssica com Roman de Troie, de Benoít de Saint-Maure, la cortés-caballeresca como Tristán y Lancelot, de Chrétien de Troyes, la alegórica (Blanquerna, de Raimundo Lulio), etc.
La literatura italiana dels segles XIII i XIV s’apropia de tot aquest material i, reelaborant-lo, propicia l’obra de Boccaccio (El Decamerón, Fiammetta), que esta dirigida a la burgesia de l’ època.

3. SEGLES XVI i XVII. A Espanya, durant el segl XVI sorgeixen diferents tipus de novel·la: la novel·la pastoral (Diana, de Jorge de Montemayor; Diana enamorada, de Gil Polo); la novel·la morisca (Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa), continuació de la novel·la de cavalleries (Amadís de Gaula, reestructurada i publicada per Garci Rodríguez de Montalvo) i la novel·la picaresca (Lazarillo de Tormes).
A França també es publica una novel·la important: Gargantúa y Pantagruel, de Rabelais.
Durant el segle XVII es continua la escriptura de novel·les picaresques (Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemany; El Buscón, de Quevedo) y de novel·les pastorals (Astrée, de Honoré d'Urfé). Apareixen novel·les educatives (Las aventuras de Telémaco, de Fénelon), psicològiques (La princesa de Cléves, de Mme. de La Fayette), al·legòriques (El Criticón, de Gracián), dialogades (La Dorotea, de Lope de Vega), etc., fins desembocar a la primera novel·la moderna que és El Qiíijote de Cervantes.

4. AL SEGLE XVIII. Els novel·listes del segle XVIII defenen la novetat de la seva forma de novel·lar, en quant el gènere es planteja en aquesta època la indagació documental de la societat i el retrat -i la crítica- de les diferents classes socials, sobre tot de la burgesia.
Neix així la novel·la burgesa, sobre tot en Inglaterra i França -Espanya, que va crear la novel·la moderna, és queda al marge- amb una rica varietat de temes (ètics, psicològics, crítics, sentimentals ... ). Citarem només les obres més representatives: Tristram Shandy, de Sterne; Robinson Crusoe, de Defoe; Tom Jones, de Fielding; Los viajes de Gulliver, de Swift; les noveles de Rousseau, Voltaire, Diderot, les pre-romàniques com Desventuras del joven Werther, de Goethe o Las últimas cartas de Jacopo Ortis, de Hugo Fóscolo.

5. EL SIGLO XIX. Més variat encara és el panorama novel·lístic del segle XIX:
· Grans quadres realists o naturalistes de la societat de l’ època:
Balzac, Flaubert, Dickens, Tolstoy, Thackeray, Zola, Galdós, "Clarín"...
· Novel·les històriques: Ivanhoe, de W. Scott, Los novios, de Manzoni.
· Novel·listes que afronten els problemes fundamentals de l’individu amb la societat: Stendhal, Constant, Musset.
· Novel·les d’ idees, que debaten complexos problemes morals: Crimen y Castigo, de Dostoievski.
· Novel·les fantàstiques o sobrenaturals: Les aventures de Arthur Gordon Pim, de Edgar Allan Poe.
· Novel·les psicològiques com les de Henry James.
· Novel·les d’aventures: Moby Dick, de Melville; La isla del tesoro, de Stevenson, etcètera.

6. EL SIGLO XX. Al segle XX la novel·la va arribar al seu màxim desenllaç. No només sorgeixen nous temes, sinó que s’assisteix a una profunda renovació de les tècniques narratives. Això s’estudiarà al curs Gèneres Literaris 3201.

Alguns dels temes i novel·listes més característiques d’aquest segle són:
· La epopeia de la memòria: En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust.
· L’angoixa existències: La metamorfosis, de Franz Kafka; La náusea, de Jean-Paul Sartre.
· La problemàtica personal: totes les novel·les de Unamuno.
· L’experiència humana, captada a través del llenguatge: Ulises, de James Joyce.
· La decadència de la civilització burgesa: La montaña mágica, de
Thomas Mann.
· L’ heroica resistència de l’home l’assetio del mal: tota l’obra de William Faulkner.
· La presència del real meravellós: Alejo Carpentier, Gabriel García Márquez, etcètera