dimecres, 25 de febrer del 2009

Personatges(act.3)

7. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.



Abel, gairebé plorant:El pare sabrà tot això que has dit.





Adam, amb la boca plena:Les dones no ho volen.He!he!he! Què hi farem!(De cop.)I on és, l'altre?





Caïm: Un pecat o una badada?Ell mateix t'ho ha dit.Es van confondre d'arbre!Àngel, no t'ho prenguis tan a la valenta. Tot ha estat per culpa d'un capritxet de la Nara. De totes passades volia tastar aqueixes peres.





Diable: Eva, amiga meva, he vingut per advertir-te d'un perill...





Eva: Temo per tu fill meu!(Peta un gran tro.)Iiiiii!Quin horror!Entrem a casa...I aquelles criatures, que són al riu...





Nara: Però a mi em fa angúnia que se'm disputin.No sé per qui decantar-me...Escolta, ara se m'acut una idea.Jo sóc una i vosaltres sou dos...¿I si féssiu torns, tu i Abel?





Querub, autoritari:Dóna-me-la.(Li pren la pera amb grans miraments.)Zútel!(Un dels QUATRE ÀNGELS s'acosta al Querub.)Té.(Li passa la pera.)La lliuraràs a la Dominació de guàrdia i li comunicaràs que jo he restat entre els homes per tal d'aclarir el fet.Després torneu al Jardí de l'Edèn.(En to de comandament.)A...les!




He posat les anteriors cites perquè caracteritzen els diferents personatges.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Mite de Prometeu

MITE DE PROMETEU

En la Teogonia i en Els treballs i els dies d’Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu (literalment «el que preveu per endavant»), un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d’ell, i el va entregar als homes que acabaven de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també els homes afavorits per Prometeu, Zeus els envià dos càstigs: un d’ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l’altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil a la seva obra Prometeu encadenat, en la que es presenta Prometeu com a representant de l’esperit d’iniciativa i instructor de la humanitat, i en la que es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l’artesania en les «Prometeies». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte:

- d’una banda, representa el benefactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la natura;

- d’altra banda, representa la desmesura i la imprudència, ja que va desobeir els déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig.

Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la natura, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, ocasiona necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.


Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el diàleg del mateix nom, una versió d’aquest mite en què Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer als déus, aconsegueix progressar.


Prometeu robant el foc a Zeus

A Prometeu li debora un àguila el fetge

Caïm matant a Abel

Caïm

Allò que tal vegada s'esdevinguè pren com a motiu argumental els primers capítols del Gènesi de l'Antic Testament (Bíblia). L'autor reescriu el mite bíblic sobre l'origen de la Humanitat per articular una comèdia irònica sobre la família i els valors tradicionals de la societat burgesa.

Caïm és el personatge central. A diferència de la Bíblia, és un personatge positiu, és desobedient, no accepta impoicions arbitràries i qüestiona tot allò que no comprèn. Discuteix el conformisme dels seus pares i les ordres divines.

Prometeu i Caïm són molt semblants, els dos desobeeixen les prohibicions fetes per Déu, és qüestuonen tot allò que saben, són inconformistes..

dimarts, 10 de febrer del 2009

Activitat 3

1.Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.

Sovint els personatges, de la comèdia es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia s'origina al món grec, però es va desenvolupant durant l'edat mitjana (molt poc) i sobretot durant l'Edat Moderna, fins a arribar als nostres dies. Com en altres gèneres dramàtics, a la comèdia l'acció dramàtica la determina el personatge protagonista; per aquest motiu no és estrany trobar personatges amb to tràgic en drames còmics, sempre que aquests siguin, per dir-ho d'alguna manera, personatges secundaris.

Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de teatre en el que podem trobar comèdia, si heu llegit el llibre veureu com aparèixen algunes de les característiques anomenades anteriorment, com que els personatges s'enfronten a una sèrie de dificultats, utilitzen molt la ironia,hi ha una part tràgica, la mort de l'Abel,té un final feliç...

2.Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

Adam: és el pare, té vint-i-dos anys, encara que aparenta uns 40. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment.
Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.

Eva: és la mare, té vint-i-dos anys, encara que aparenta uns 40. Té un aspecte molt maltractat, el seu cos ha quedat desfigurat després dels tres parts.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.

Abel: amb un veu aguda i ridícula, amb gestos afeminats, és feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi.

Caïm: és el personatge central de l'obra, el seu rival és Abel, però Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces.

Querub: és un àngel que va viure un passat conflictiu i ara respecta al poderós Déu.

Nara: és agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la seva possessió.

Jahvè: és una veu en off, on es presenta com el que té el poder sobre tothom.

3.Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

Adam: aquest junt amb Eva és el creador de part de la humanitat, ja que va ser el primer creat per Déu, i el primer en posar nom a objectes, elements relacionats amb la natura...
Caïm: és el descendent que continuarà creant fills, per crear la humanitat i seguirà posant noms a tot allò que vulgui.
Abel: representa a el bo d'entre els germans, aquest com el mata el seu germà, no tindra cap futur.


4.Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Plantejament:Adam i Eva són expulsats del jardí de l'Edén, un cop fora tenen dos fills, en Caïm i l'Abel, totalment diferents, mentre en Caïm és valent, incomformista, etc., l'Abel és feble i afeminat, també tenen una filla,Nara, la qual és una de les causes principals de les constants baralles dels germans.

Més tard un d'ells s'haurà de casar amb ella, en Caïm la vol i es capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-la, en canvi l'Abel ho fa per emprenyar.

Nus:Nara demana a Caïm que li porti una fruita del Jardí, aquest per tal d'estar amb ella, ho fa, però només aconsegueix agafar-hi una ja que mentres esta allà sent sorolls.
Abel i Nada es volen casar, i quan Caïm ho sap, ple de ràbia mata al seu germà.

Desenllaç:finalment Caïm no es castigat per Jahvè, sinó que aquest el garanteix que si algu el mata pagarà set cops la seva mort. Ell i Nara hauràn de formar un nou món en un altre lloc.


5.En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

Caïm i Nara comencen un nou viatge junts. Han de continuar la humanitat amb els seus fills, i els seus germans, fills d'Adam i Eva.

Aquests hauran d'aconseguir el pa per a si mateixos, conrear, portar el ramat, construïr una casa per poder refugiar-se d'aquelles bèsties, tot amb la seva pròpia suor, "Caïm diu: Ara no parlem de mort. Ara parlem de vida!Altrament, mira! Mira aquestes valls desertes i ermes.Cal treballar les terres planes. La terra és de qui la treballa, no ho sabies? Jo ho sé massa i les meves suors em costa! Manquen molts braços a l'agricultura".

Crearan un món d'inconformistes i lluitadors.


6.Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

Durant tota l'obra de Joan Oliver els personatges femenins responen a tòpics sexistes. Les úniques dones que hi apareixen, la Nara i l'Eva, són persones tractades molt malament, com a unes inútils, capritxoses, passotes, etc.
Els homes les fan inferiors a ells, i ho podem veure per les conversacions entre ells quan parlen amb les dones, "Calla, boja" o "No siguis beneita"

dilluns, 9 de febrer del 2009

Activitat 2 Armand Obiols

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).


Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 1971) va ser un escriptor, periodista i crític literari català.

Autodidacta i d'obra escassa i poc coneguda, fou un dels principals integrants, conjuntament amb Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal, de l'anomenat Grup de Sabadell, fundat l'any 1923. Col·laborà en el buc insígnia del grup, l'editorial La Mirada. Mostrà en tot moment un marcat rebuig per la burgesia de la seva ciutat. Fou durant el 1938 redactor en cap de la Revista de Catalunya.

El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la guerra civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana seran enormement valuosos per la creació narrativa de Rodoreda.

El 1951 entra a treballar a la UNESCO, de traductor a Ginebra. Uns anys més tard s'instal·la a Viena on exerceix d’assessor cultural també per a la mateixa institució. Durant la darrera etapa de la seva vida, Obiols viu distanciat de Rodoreda, que reparteix el seu temps entre Ginebra, París i Barcelona. Malgrat la separació física, mantenen una intensa relació epistolar. El 1971, a Viena, mor sobtadament a l'Hospital de la Universitat. Pòstumament, el 1973, el seu amic Pere Quart aplega en Poemes la seva escassa producció poètica i escriu per a l'ocasió una notícia biogràfica d'Obiols.


Activitat 2 Francesc Trabal

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Francesc Trabal i Benessat neix a Sabadell el 5 de maig de 1899. Personatge inquiet i brillant, té, des de molt jove, un paper actiu i destacat dins la cultura catalana de l'època. Als divuit anys, a la seva ciutat natal, forma part d'un cercle d'amics en què figuren personatges importants del món de les lletres, l'art i la política. Joan Oliver és amic seu i company de tasca, de viatges i de facècies durant molts anys.
Era un home entusiasta, sociable i ple d'activitats culturals. Redactor i director més tard del Diari de Sabadell, hi escriu articles curiosos, divertits, plens d'acudits nous i d'embolics colpidors, molt en la línia dadaista d’épater burgesos i també polítics. Anima i dirigeix revistes, debats, associacions...




Activitat 1

ACTIVITATS 1



1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?
A Joan Oliver se'l coneix com a Pere Quart.

2. En quin any va néixer?
Joan Oliver va néixer l'any 1899 i va morir l'any 1986.

3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?
Provenia d'una família acomodada.

4. On va començar a publicar?
Va començar a publicar al Diari de Sabadell.

5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?
Primerament va haver-se d'exiliar a Frànça previsionalment i més tard va marxar cap a Santigo de Xile.

6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?
Els personatges solen ser esquemàtics, estereotrips ned¡gatius de tot allò que l'autor vol criticar...

7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe
social?

Sobre la classe social alta.

8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?

El seu llenguatge es caracteritza per ser d'una manera col·loquial i amb un to familiar, però a la vegada és un llenguatge molt treballat i curat.

dimecres, 17 de desembre del 2008

dilluns, 15 de desembre del 2008

Escriptors (biografies)

AUSIÀS MARCH
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.


LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).


RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.

Els amants, Libre de meravelles(1971)

ELS AMANTS
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


Aquest poema de Vicent Andrés Estellés són un conjnt de versos alexandrina 6+6,això vol dir que són d'art major, amb versos lliures.

Aquest tracte com dos amants viuen l'amor com si fossin joves, un amor apissionat i ple de vivesa. L'autor descriu durant tota l'obra l'amor dels amants comparant-los amb les edats i recordant coses de la vida quotidiana.

El tema és l'amor apassionat de dos amants.

Durant aquest text trobem diferents recursos: començant pels antítesis, al vers 2(matí i nit), 11 i 14 (educat i bruc i salvatge, hiperbaton al vers 2 (feroçment ens amavem del matí a la nit), evocació, vers 3 (tot ho recorde), pleonasme al vers 4 (han passat i anys), 14 (amor), 18 (ignorem) i 23 i 24 (amants), enumeració al vers 10 (i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.), paral·lelisme al vers 4 (Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses), 7 i 8 (com un costum amable/com un costum pacífic) i 19 (Les estances de Riba i LEs RImes de Bécquer), comparació al vers 9, ho fa amb el seu despertar i un vell huracà (Es desperta, de sobte, com un vell huracà) i una metàfora al vers 5 (em pren aquell vent) concepte de l'amor no cortès i sense detalls.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Mitologia (mort)

- Parques/Moures: aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones, això vol dir que una d'elles Cloto era la que filava la vida (dóna vida), la segona, Quesis, mesurava aquest fil (la durada de la vida), la segona, Atropo, talla el fil.( matar).

- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: és la perona que porta la barca, posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.