Comentari Foguera Joana V

Foguera Joana V


Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.




Foguera Joana V


El poema a comentar és el número V de “Foguera Joana”, una de les vuit parts en què es troba dividida l’obra poètica “Bruixa de dol” de Maria-Mercè Marçal, que va ser escrita entre 1977 i 1979. L’obra consta d’una varietat àmplia de poemes en què es barregen aspectes universals, com l’amor i la solitud, i d’altres únicament i exclusiva femenins, com el cas de la maternitat.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel•la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col•laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

Aquest poema consta d’una sola estrofa, de 9 versos, els quals no segueixen cap esquema mètric ni tampoc cap esquema de rima, per això, podem dir que es tracten de versos lliures. Trobem, quant a mètrica, versos de 4,6,8,9,10,11 i 13 síl•labes.

El tema del poema és la descripció, en veu pròpia de l’autora, de l’assoliment del plaer físic.
Ja des de l’inici sabem que es tracta d’un desig o intenció que té l’autora el qual li agradaria complir “Avui”, primera paraula del primer vers.
A mesura que van avançant els versos, ens va descrivint pas a pas aquesta recerca del plaer. Tot començaria amb els dos amants tancats en una “gàbia”, podem imaginar que es tracta d’una habitació. I, tot seguit, començaria la “festa dels dits”, on els dos amants recorrerien el cos de l’altre tot coneixent cadascú del seus racons. Després, vindrien els murmuris a cau d’orella, vindria “la dansa de l’heura a cau d’orella”, els seus peus es fregarien en senyal de tendresa i el pèl dels seus cossos entraria en contacte.
Malgrat que el deliri fa oblidar els camins, és a dir, ens fa perdre el cap, ella seguiria aquests camins sense oblidar-se’n, ho faria molt lentament com ho fa “el bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana”. L’home és aquest “bou” que “llaura” el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”, recorre el seu cos per tal de fer-la arribar al plaer que ella tan desitja.
És un poema que es desenvolupa en un context eròtic, dos amants tots sols tancats on ningú els vegi mantenint relacions, sense amor, però amb passió.

Pel que fa a recursos literaris, trobem al poema abundants metàfores: “tancaria el llangardaix en una gàbia” (v.2), la pròpia autora és el llangardaix que desitja tancar-se amb la parella per gaudir; “la dansa de l’heura” (v.3) és la melodia de les paraules que són murmurejades; “l’or negre de la cella i de l’aixella” (v.5) fa referència al pèl del cos, a més, trobem també una paronomàsia “cella” i “aixella” . Per finalitzar amb les metàfores, trobem “el bou que llaura el paisatge de lluna gitana”(v.8-9), és a dir, l’home, “bou”, que recorre el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”.
Trobem també una paradoxa al vers 6, ja que ens deixa parats el que diu “Seguiria els camins que el deliri oblida”. Ella, per una banda, ens diu que el deliri fa oblidar els camins, però d’una altra banda ens està dient que ella seguiria aquest camins.
El paral•lelisme també està present a la composició i és que els versos 3 i 4 tenen una estructura sintàctica molt similar.
Per últim, tenim dels versos 6 al 9 una comparació, ja que ens està fent un símil entre els camins que el deliri oblida i que ella seguiria molt a poc a poc amb el bou que llaura el paisatge de lluna gitana.

El lèxic que s’empra a la composició està carregat de connotacions eròtiques i, com és freqüent a la poesia de Maria-Mercè Marçal, trobem paraules plenes de simbolisme, com és el cas de “bou”, que s’identifica amb l’home i aquest “paisatge de lluna gitana”, que es tracta del cos de la dona.

En conclusió, podem parlar d’aquest V poema de “Foguera Joana” com una meravellosa composició que deixa entreveure la passió i el desig sexual entre dos amants. És una mostra més de l’excel•lent poesia que l’autora d’Ivars d’Urgell ens ha deixat.