Característiques de "Bruixa de dol"

Bruixa de dol, començada l’any 1977, un any després que s’haguessin celebrat, el Paranimf de la Universitat de Barcelona (lloc on se celebren audicions), és les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on el moviment feminista del país va mostrar la seva força i la seva raó per emprendre una transició del franquisme la democràcia, amb el canvi social, polític i econòmic, però sobretot el canvi de mentalitat que feia falta. Aquell any va ser molt important a la seva vida perquè va haver canvis i trasbalsos sentimentals i de tot tipus.

Aquesta és molt significativa com a obra de pas, de ritus d’iniciació. Hi ha, al títol i a l’obra, el ressò dels aspectes amables de la infantesa que són representats per les bruixes, dones sàvies, perseguides i massacrades al llarg de la història, i el dol de sentir-se, ella també , sola i estranya, com a dona jove que busca una alternativa als estereotips de la feminitat tradicional. La cançó infantil Plou i fa sol és de gran rellevància donat que l’autora fa referència a les bruixes, dones independents, autònomes, amb criteri propi disposades a defensar els seus ideals.

En aquesta època comença a participar activament en la vida cultural del país i fa coneixences importants que seran influents en la seva obra, com la dels poetes Joan Brossa i J. V. Foix. El sonet Sol i de dol d’aquest darrer té una gran relació amb el títol de l’obra i és que ambdós poetes fan una recerca de la seva pròpia identitat i pretenen trobar el seu camí entroncant-se al passat. La solitud també està present a les seves vides.

“El meu títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d’unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.”

Des del punt de vista mètric i estròfic, en aquest llibre comença a treballar amb èxit els sonets, una poesia molt culte, alhora que manté una diversitat evident de formes populars com la cançó i altres.

El llibre el podem dividir en tres parts, de manera que justament la titulada Bruixa de dol sigui la protagonista i quedi al mig com a eix vertebrador de l’obra entre la primera part i la tercera part, encara que sembla que té més sentit veure l’obra en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presència, en primer lloc, dels poemes amb les formes mètriques i estròfiques més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets que són una fita assolida por Marçal i que, com ella mateixa diu, ja no se’ls va poder treure de sobre.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze i Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La major part dels poemes són amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records de la infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació amb vacil·lacions. El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del que significa ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari.
La segona part consta d’un poema, un sonet, que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen i vuit composicions variades sota el subtítol d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècie d’himne feminista dedicat a la festa de les dones del Vuit de març. Cal destacar que molts poemes d0’aquesta segona part estan dedicats amb el nom inclòs en el text, com a la seva germana Magda, a les amigues i companyes.


“Com he dit en alguna banda, prossegueixo l’intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana –i amb l’experiència quotidiana sense veu- de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una rauca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula, l’aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solitària amb les altres dones i al mateix temps, amb l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l’existència com a individu autònom, com a <>...”


Cal destacar, pel que fa a la clara consciència de Maria-Mercè Marçal, la recerca d’una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l’experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva. Dins d’aquesta temàtica posa l’èmfasi, per una banda, en la solitud, malgrat que hi hagi alguna pinzellada de relació amorosa feliç i, per un altra, en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en els potents imatges de la bruixa i la lluna.

Estava interessada per l’astrologia, com es trasllueix en la seva poesia on apareix l’escorpí –que era el seu signe del zodíac, ja que va néixer el 13 de novembre-, i també el drac –que era el signe que li corresponia en l’horòscop xinès.