En la Teogonia i en Els treballs i els dies d’Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu (literalment «el que preveu per endavant»), un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d’ell, i el va entregar als homes que acabaven de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també els homes afavorits per Prometeu, Zeus els envià dos càstigs: un d’ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l’altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil a la seva obra Prometeu encadenat, en la que es presenta Prometeu com a representant de l’esperit d’iniciativa i instructor de la humanitat, i en la que es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l’artesania en les «Prometeies». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte:
- d’una banda, representa el benefactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la natura;
- d’altra banda, representa la desmesura i la imprudència, ja que va desobeir els déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig.
Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la natura, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, ocasiona necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.
Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el diàleg del mateix nom, una versió d’aquest mite en què Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer als déus, aconsegueix progressar.
Prometeu robant el foc a Zeus
A Prometeu li debora un àguila el fetge
Caïm matant a Abel
Caïm
Allò que tal vegada s'esdevinguè pren com a motiu argumental els primers capítols del Gènesi de l'Antic Testament (Bíblia). L'autor reescriu el mite bíblic sobre l'origen de la Humanitat per articular una comèdia irònica sobre la família i els valors tradicionals de la societat burgesa.
Caïm és el personatge central. A diferència de la Bíblia, és un personatge positiu, és desobedient, no accepta impoicions arbitràries i qüestiona tot allò que no comprèn. Discuteix el conformisme dels seus pares i les ordres divines.
Prometeu i Caïm són molt semblants, els dos desobeeixen les prohibicions fetes per Déu, és qüestuonen tot allò que saben, són inconformistes..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada