literaturacatalana_irene

Exercici

2009-06-05T08:22:00.008+02:00

L'obra de la poeta Maria Mercè Marçal pren vida a l'escenari del Col·legi de Teatre on els alumnes interpreten la seva obra i la retraten.

ACTIVITATS

1. Amb quins adjectius qualifiquen els alumnes del Col·legi del Teatre de Barcelona l'obra de la poeta?

Les paraules que diuen alguns dels actors que han de representar una obra seva són les seguents:

La passió
Força
Contundència
Joc sexual

2. De les declaracions dels testimonis que apareixen en aquest vídeo, quines en destacaries que ajudin a definir la personalitat humana i literària de la Maria-Mercè?

LLuïsa Júlia (assagista): la descriu com una dona que reivindicava com a veu del poble.
Blanca Serra (Psan): Marçal amb idea d'alliberament de classe i nacional.
Neus Aguado (poeta): Passió per tot, creencia que algun dia aconseguirà allò que vol. Aquesta també amiga va viure moments amb ella i ho recorda, una de les últimes sortides que van fer va ser a prop del mar, un lloc que que l'agradava molt i el literaturitava. També recorda les paraules tan compromeses "el que em molesta els llibres que ja no podré llegir"

3. Als anys 60 neix el moviment hippy. Explica què era. Pots consultar aquest vincle i posar fotos.

La subcultura Hippie va ser originalment un moviment juvenil que va néixer als Estats Units durant els primers anys de la dècada del 1960 i que posteriorment es va estendre per tot el món. La paraula hippie derivada de hipster, i s'utilitzava originàriament per descriure als Beatniks que s'havien traslladat al districte de Haight-Ashbury, a San Francisco. Van heretar els valors contraculturals de la generació beat i crearen les seves pròpies comunitats, escoltaren el seu rock psicodèlic, foren partidaris de la revolució sexual, i prenien drogues com el cànnabis i el LSD per explorar estats alternatius de la consciència.

L'any 1967, es va celebrar el Human Be-In a la ciutat de San Francisco que va populartizar la cultura hippie, com també el llegendari Summer of Love a la Costa Oest dels Estats Units, i en el 1969 en el Woodstock Festival a la Costa Est.

A Mèxic, el jipitecas formaren La Onda Chicana i es reunien a "Avándaro", mentre que a Nova Zelanda, els nòmades housetruckers practicaven formes alternatives de vida i promovien l'energia sostenible a Nambassa. Al Regne Unit, el automòbils "peace convoys" dels New age travellers feien a l'estiu un pelegrinatge pels festivals de música gratis d'Stonehenge.

A finals de la dècada dels anys 1960, els hippies a EUA van constituir un corrent juvenil massificat, però després va quedar antiquada, encara que les següents generacions anomenats neo-hippies mantindrien viu el moviment com una subcultura establerta de moltes formes i amb noves generacions fins a dia d'avui. Així doncs, han emergit fenòmens com el Rainbow Family, la escena psytrance i goa trance o els deadheads i phishheads. En petites comunitats continuen desenvolupat en part el seu estil de vida, encara que amb algunes modificacions, tant en la ciutat com en el camp.

La moda i els valors Hippies han tingut una efecte essencial en la cultura, influenciant a la música popular, televisió, cinema, literatura, i a les arts. Des de la dècada del 1960, molts trets de la cultura hippie van ser assimilats per la cultura comercial. La religió i la diversitat cultural que defensaven els hippies, va aconseguir una gran acceptació, i la filosofia Oriental i els conceptes espirituals han arribat a una gran audiència. El llegat hippie es pot observar en la cultura contemporània en una miríada de formes — des del menjar saludable, fins a festivals de música, passant per nous costums sexuals contemporànis, i fins i tot, em la revolució del ciberespai.

4. La música, especialment en el camp de rock, va ser en aquella època un fenomen indestriable de conceptes com revolució i canvi. En aquest sentit el festival de Woodstock va ser molt important: busca informació. Ho pots il·lustrar amb youtubes, imatges, arxius de so, lletres de cançons (alguna de Bob Dylan com "Blowin' in the wind", traduïda al català és "La resposta està en el vent"). Centra't sobretot en: The Doors (Jim Morrison), Jimi Hendrix, The Rolling Stones i, el més paradigmàtic, Bob Dylan.

El festival de música i art de Woodstock va ser un dels festivals de rock més famosos de la història. Va tindre lloc en una granja de Bethel, Nova York, els dies 15, 16 i 17 d'agost de 1969. El festival té el nom de Woodstock perquè inicialment estava programat que tinguera lloc en un lloc del poble de Woodstock, en Ulster County; l'oposició local quasi aconseguix que se suspenguera l'esdeveniment, però Sam Yasgur va convéncer son pare Max Yasgur per a acollir al concert en els terrenys de la família, localitzats en Sullivan County.

Van ocórrer tres morts en el festival de Woodstock: una deguda a una sobredosi de heroïna, una altra després d'una ruptura d' apèndix i una última per un accident amb un tractor. També van ocórrer dos naixements no confirmats en el festival. nom d'un famós documental sobre el concert dirigit per Michael Wadleigh i muntat per Martin Scorsese. Va ser estrenat en 1970 i va guanyar el premi Oscar al millor documental. La pel·lícula ha rebut el títol de "culturalment significativa" per la Biblioteca del Congrés dels Estats Units i seleccionada per a la seua conservació en el National Film Registry.

ALGUNS VIDEOS:

">">

5. Per la Maria-Mercè hi havia tres fronts principals de lluita. Esmenta'ls.

Crítica feminista
Alliberament sexual
Alliberament nacional

6. Informa't sobre què és el feminisme com a moviment social i fes-ne un breu resum.
El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home.

7. En aquest vídeo apareix molt el verb "reivindicar". Per exemple, reivindicar el dret a estimar lliurement o a ser mare sense la presència de la figura masculina. Reivindicar la llibertat, en definitiva. La pregunta és: Què creus que la teva generació té avui necessitat de reivindicar?

En la nostra època encara la dona no està a l'altura dels homes quant al traball, ultimament les dones tenen llocs de treball més important, però no les suficients per igualar els homes, també la llibertat de expressió dels joves, refirint-nos sobretot a l'hora de portar roba molt diferent als altres i a mostrar els sentiments homosexuals, per por a allò que dirà la gent que l'envolta.

8. Què vol dir que la Maria-Mercè, amb les seves utopies i somnis, anticipa o s'avança al futur i els seus valors?

La Maria Mercè Marçal amb les utopies i els somnis es refereix a la raó de veure, entendre el món, amb noves formes i diferents.

Característiques de "Bruixa de dol"

2009-06-02T16:02:00.000+02:00

Bruixa de dol, començada l’any 1977, un any després que s’haguessin celebrat, el Paranimf de la Universitat de Barcelona (lloc on se celebren audicions), és les Primeres Jornades Catalanes de la Dona on el moviment feminista del país va mostrar la seva força i la seva raó per emprendre una transició del franquisme la democràcia, amb el canvi social, polític i econòmic, però sobretot el canvi de mentalitat que feia falta. Aquell any va ser molt important a la seva vida perquè va haver canvis i trasbalsos sentimentals i de tot tipus.

Aquesta és molt significativa com a obra de pas, de ritus d’iniciació. Hi ha, al títol i a l’obra, el ressò dels aspectes amables de la infantesa que són representats per les bruixes, dones sàvies, perseguides i massacrades al llarg de la història, i el dol de sentir-se, ella també , sola i estranya, com a dona jove que busca una alternativa als estereotips de la feminitat tradicional. La cançó infantil Plou i fa sol és de gran rellevància donat que l’autora fa referència a les bruixes, dones independents, autònomes, amb criteri propi disposades a defensar els seus ideals.

En aquesta època comença a participar activament en la vida cultural del país i fa coneixences importants que seran influents en la seva obra, com la dels poetes Joan Brossa i J. V. Foix. El sonet Sol i de dol d’aquest darrer té una gran relació amb el títol de l’obra i és que ambdós poetes fan una recerca de la seva pròpia identitat i pretenen trobar el seu camí entroncant-se al passat. La solitud també està present a les seves vides.

“El meu títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d’unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.”

Des del punt de vista mètric i estròfic, en aquest llibre comença a treballar amb èxit els sonets, una poesia molt culte, alhora que manté una diversitat evident de formes populars com la cançó i altres.

El llibre el podem dividir en tres parts, de manera que justament la titulada Bruixa de dol sigui la protagonista i quedi al mig com a eix vertebrador de l’obra entre la primera part i la tercera part, encara que sembla que té més sentit veure l’obra en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presència, en primer lloc, dels poemes amb les formes mètriques i estròfiques més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets que són una fita assolida por Marçal i que, com ella mateixa diu, ja no se’ls va poder treure de sobre.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze i Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La major part dels poemes són amb versos d’art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records de la infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació amb vacil·lacions. El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del que significa ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari.
La segona part consta d’un poema, un sonet, que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen i vuit composicions variades sota el subtítol d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècie d’himne feminista dedicat a la festa de les dones del Vuit de març. Cal destacar que molts poemes d0’aquesta segona part estan dedicats amb el nom inclòs en el text, com a la seva germana Magda, a les amigues i companyes.

“Com he dit en alguna banda, prossegueixo l’intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana –i amb l’experiència quotidiana sense veu- de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una rauca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula, l’aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solitària amb les altres dones i al mateix temps, amb l’assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l’existència com a individu autònom, com a <>...”

Cal destacar, pel que fa a la clara consciència de Maria-Mercè Marçal, la recerca d’una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l’experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva. Dins d’aquesta temàtica posa l’èmfasi, per una banda, en la solitud, malgrat que hi hagi alguna pinzellada de relació amorosa feliç i, per un altra, en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en els potents imatges de la bruixa i la lluna.

Estava interessada per l’astrologia, com es trasllueix en la seva poesia on apareix l’escorpí –que era el seu signe del zodíac, ja que va néixer el 13 de novembre-, i també el drac –que era el signe que li corresponia en l’horòscop xinès.

Característiques principals de la seva obra

2009-06-02T16:00:00.002+02:00

Maria-Mercè Marçal fou poeta, narradora, traductora i assagista, a més d’una figura cabdal en la literatura catalana contemporània.
Dona catalana nascuda a Ivars d’Urgell l’any 1952. Es llicencia en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i exerceix com a professora de Llengua i Literatura Catalana.
Contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i tindrà la seva primera i única filla, l’Heura.
D’idees feministes i republicanes, col·labora activament en revistes, exposicions i múltiples projectes de caire independentista, feminista i lèsbic. Així com també, participa en política recolzant al partit Socialista d’Alliberament Nacional en contra del Franquisme.

La poesia fou el gènere literari que més conreà per la qual cosa, l’autora ens ha deixat una extensa obra poètica. Tanmateix, també va crear una novel·la de gran complexitat que la revela com a una gran novel·lista, La passió segons Renée Vivien; i va traduir nombroses obres de Colette, Yourcenar, Leonor Fini i de les poetes russes Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva.

Parlar de l’obra poètica de Maria-Mercè Marçal és parlar d’una poesia arriscada que té el traç d’una aventura lliure i apassionada. El tema principal és el de la identitat femenina, la pròpia afirmació com a dona i s’esdevenen subtemes l’amor, l’amistat, la solitud, la incomunicació, la passió, la maternitat i la rebel·lió.

Tot i que aquesta serà la temàtica que seguirà al llarg de la seva obra trobem diferències entre les obres de la primera etapa, d’una autora jove amb ganes d’emportar-se el món per davant on l’amor i la solitud són els temes més recurrents, i les obres de la segona etapa, on ja trobem una autora adulta que està a prop de la mort i li manca la salut.
Cau de Llunes(1977) , Bruixa de dol (1977-1979) i Sal Oberta (1982), són les seves primeres obres les quals són, amb paraules de la pròpia Maria-Mercè Marçal: <>..
La germana, l’estrangera, (1981-1984) parla de l’experiència de l’embaràs i de la maternitat, de la nova relació entre mare i filla.
Terra de Mai (1982), tracta l’amor lèsbic, entre dones. Trobem poesies plenes de passió i desig que expliquen les vivències de l’autora.
Tot seguit, arribarà Desglaç (1984-1988) dedicada al seu pare, a la seva relació i al dolor per la seva desaparició i Raó del cos (2000), publicat pòstumament, és un llibre dedicat a la seva mare, Maria Serra, a la mort d’aquesta i a la pròpia malaltia de l’autora.
Aquestes dues darreres formen part de la segona etapa, són obres on l’amor i la mort són els temes predominants.

L’autora d’Ivars d’Urgell s’apropia de versos de poetes catalans i algun que altre espanyol (Rosalía de Castro i Lorca) i els utilitza per configurar la seva veu poètica i com a punt de partida en diversos poemes.

Quant a la part formal, Maria-Mercè Marçal fa una barreja d’estrofes clàssiques, com és el cas dels sonets, amb d’altre més populars, com és el cas de la cançó. Però això no acaba aquí, i és que ella utilitza també fa ús d’algunes estrofes d’origen oriental, com el tanka (poesia tradicional japonesa que consta de cinc versos de 5-7-5-7-7 síl·labes) o el haiku (composició japonesa de tres versos de 5-7-5 síl·labes).

La mitologia i la simbologia estan molt presents a la seva obra també, ja que per tal de trobar el lloc de les dones a la història i a la cultura recorre als mites i cada cosa que és mencionada en els seus versos té un significat, és a dir, té un determinat simbolisme que és molt difícil d’esbrinar si no es coneix la trajectòria vital de l’autora.
La lluna simbolitzarà la dona, el drac i l’escorpí són símbols els quals identifiquen la mateixa autora, seguidora de l’astrologia, ja que el seu horòscop és escorpí i l’any que va néixer va ser l’any xinès del drac.

La seva única novel·la, La passió segons Renée Vivien(1994), està ambientada en el París de finals de segle XIX, principis del XX que és el lloc que va freqüentar la protagonista Renée Vivien, pseudònim de l’autora d’origen anglès Pauline M. Tarn. Maria-Mercè Marçal recrea aquest ambient i tot de dones que giren al voltant de la protagonista apassionada pel seu amor per les dones.

Tota l’obra de la poeta catalana gira al voltant de la figura femenina, i és que no podem oblidar que Marçal pretenia fer una reivindicació col·lectiva de la dona, el seu objectiu era integrar la veu femenina al món de la cultura.

Comentaris d'obra

2009-06-02T15:55:00.004+02:00

Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies d'obra

Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."

COMENTARI nº1

La poeta Anna Montero fa una crítica a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Comenta l’impacte que li va causar la lectura de “Bruixa de dol” ja que aquesta obra és una reivindicació de l’autora que pretén integrar la veu femenina al món de la cultura, però principalment fa la seva afirmació com a dona i tot seguit es centra en el col·lectiu femení.

És molt important que les autores femenines assoleixin la mateixa rellevància amb què compten els homes, per aquesta raó, Maria-Mercè fa traduccions d’autores estrangeres.

La seva poesia té dos fils temàtics que sempre seguirà: uns són temes exclusivament femenins, com és el cas de la maternitat o el part; i els altres, estan relacionats amb l’expressió de la vivència femenina, són temes universals, com l’amor o la solitud.

“Bruixa de dol” segueix aquesta temàtica ja que en aquesta segona obra poètica de l’autora d’Ivers d’Urgell, ella mateixa afirma la seva pròpia identitat com a dona, com ho fa a la divisa "Jo tinc un nom..."; a més, tracta temes de la seva experiència vital com els records de la infantesa, l’amor i la solitud, en una primera part, i dedica poemes a dones que foren importants a la seva vida, en una segona part. L’obra conclou amb una composició que porta per títol “8 de març”, dia de la dona treballadora, és tracta d’un poema dedicat a la festa de les dones que se celebra aquest dia.

Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998

"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes. La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta, ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta, "la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats, llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric, el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna, no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...] En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors."

"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític (la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí, al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."

"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com una experiència lúdica. El banquet amorós presideix els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic, deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant), que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...] Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."

COMENTARI nº2

L’editor Isidor Cònsul ens parla de la poeta Maria-Mercè Marçal fent una diferenciació entre les seves obres de la primera etapa (Cau de llunes, Bruixa de dol i Sal Oberta) amb les de la segona.
Comenta el simbolisme que inunda les composicions de l’autora, “...les obres de la primera etapa venen presidides per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,la lluna i l’ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud...”
És a dir, trobem la “lluna” que es converteix en el símbol de la feminitat i passa per les fases d’un cicle menstrual i se’ns present, en la seva plenitud, som un símbol lluminós i rodó de maternitat. L’astre però mai ha tingut llum pròpia sinó que sempre rebia la llum del sol, l’astre masculí que simbolitza l’home, com passa amb la dona que mai “ha pogut donar llum per si mateixa” sinó que estava “il·luminada” pels homes.
Altre símbol és l’”ombra” que es converteix en l’espai del llast, en els neguits i els desassossecs, en la zona no explorada.

“Bruixa de dol”, segueix amb la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de dona procedents de “Cau de llunes”, és a dir, continua movent-se entre “les tensions oposades de festa i lluita, de goig i d’ombra”.
L’obra poètica es divideix en diferents apartats: a Foc de Pales i Foguera Joana es recullen experiències amoroses on l’erotisme és el protagonista, el qual proporciona alegria. Tombant, a diferència, les composicions estan plenes d’ombres i de solitud.
A Bruixa de dol, la figura de la bruixa guanya una gran importància, com també ho fan les imatges d’aigua i la consciència d’obrir-se a nous camins. La bruixa representa la dona forta, amb poder que lluita per aconseguir el poder que li manca a la societat.

Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."

"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985).

"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."
COMENTARI nº3
Segons Àlex Broch, Maria-Mercè Marçal a través de la seva obra literària va voler construir la seva identitat pròpia a partir de dues coses: la llibertat d’escollir, és a dir, que ningú l’hagués de dir el que havia de fer o no en cada moment, i viure la plenitud que sentia, per tant, fer allò que volgués, quan en aquella època no podia mostrar-ho o algú l’impedia.

Quant a la estructura formal destaca la tradició popular i la culta. Per una banda, la primera, molt present en les obres de Cau de llunes(1977), Bruixa de dol(1979) i Sal oberta(1982) i per l’altre banda la tradició culta, utilitza el sonet i el preciosisme de la sextina, present sobretot en la poesia amorosa, per tant, a Sal oberta(1982), Terra de mai(1982) i La germana, l’estrangera(1985).

Per últim aquesta explica que durant totes les obres l’autora passa per diferents eixos: l’experiència de gestació, de la maternitat i de l’amor lèsbic.

Comentaris d'obra

View more OpenOffice presentations from nei_r.

Cançó infantil "Plou i fa sol"

2009-06-02T15:54:00.002+02:00

Cançó infantil "Plou i fa sol"

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

"Sol i de dol" Josep Vicens Foix

2009-06-02T15:54:00.001+02:00

"Sol i de dol" Josep Vicens Foix

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Comentari Foravilers

2009-06-02T15:46:00.003+02:00

Foravilers

Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d'un hort
sense porta ni tanca

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esborràvem lliçons,
darrere els arbres,
de mestres i veïns:
aquesta plana
l'escrivíem ben sols
amb lletra clara;

ai, no la mosseguis,
l'ametlla amarga!

Esquitxada de nit
la bata blanca
i amb els dits entintats
mig oblidàvem
al cor de l'ametlló,
l'ametlla amarga,

ai, no la mosseguis,
amic, encara!

FORAVILERS

Foravilers és un poema de l’autora Maria-Mercé Marçal el qual es troba inclòs a “Bruixa de dol”, l’obra poètica escrita entre 1977-1979. Aquesta obra barreja les formes cultes, sonets, amb les formes populars, les cançons i els temes que inunden l’obra estan directament relacionats amb la trajectòria vital de l’autora i la seva ideologia. Trobem poemes on es recorda la infantessa viscuda, l’amor de la seva primera etapa, és a dir, l’amor pel seu marit, i el trencament del matrimoni; el compromís de ser dona i el feminisme i per últim, poemes en honor a aquelles dones que ocuparen un lloc important en la seva vida.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel·la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col·laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

El poema a comentar, és una cançó que es compon de tres estrofes de quatre versos seguides d’una tornada de dos versos. Els versos tetrasíl·labs i els hexasíl·labs es van alternant a la composició, a més, a les tornades, podem trobar versos pentasíl·labs; per tant, trobem un poema de versos d’art menor.
La rima de la composició és assonant en els versos parells tot quedant els senars sense cap tipus de rima, lliures.

El tema del poema és la innocència de dos nens que s’amaguen dels adults per jugar a coses poc correctes.
Els dos joves, l’autora i el company de classe, roben ametlles que es troben en un arbre d’un hort al qual es pot accedir amb facilitat perquè no té ni porta ni tanca.
Al acabar les lliçons diàries marxen i s’amaguen per tal de jugar junts a coses que no estan gaire ben considerades lluny de la vista de qualsevol adult.
Va entrant la nit i ells estan junts, amb les seves bates blanques de l’escola i els dits tacats de tinta d’escriure.
Hi ha passió, desig, però ella li demana paciència.

Aquesta composició presenta una escena típica de dos adolescents que s’estimen, o s’atrauen simplement, i que volen mostrar-se la seva passió allà en un racó amagats evitant que ningú els pugui enxampar.
L’autora és, junt amb el xicot, la protagonista de la composició. Mitjançant la utilització del jo poètic, ens fa saber qui va ser ella qui anava amb el seu company a un lloc allunyat i allà ambdós s’estimaven.
Els adolescents tenen facilitat per a accedir a l’hort ja que aquest no presenta cap obstacle que s’hagi de superar per entrar, <>. L’escena té lloc cap al capvespre, quan ja s’amaga el sol i entra la nit, el moment del dia que simbolitza el desig de les coses prohibides. Tot i això, ells són dues ànimes innocents que duen bata blanca, color representatiu de la puresa.
Sembla ser que ell volia anar massa ràpid, per això, ella li demana que no corri tant que s’esperi i tingui paciència que ja arribarà el moment de mossegar <>.

L’autora, doncs, parla d’un record de la seva joventut, de dos nens que jugaven a estimar-se.

Els recursos literaris que estan presents en aquesta composició són: els encavalcaments que es distribueixen al llarg del poema i que divideixen una oració en dos o més versos; trobem també un hipèrbaton a l’última tornada ja que els dos versos no segueixen l’ordre lògic de les paraules ( <> --> <>); tenim dues exclamacions retòriques en les dues primeres tornades (<>); un epítet en “ametllons verds” ja que és el color que aquets presenten quan no estan encara madurs i per últim, trobem un poliptoton entre ametlló, ametlla i ametllons.

El lèxic que utilitza l’autora a la composició és un lèxic relacionat amb el camp i la natura (hort, ametllons, ametller, branca, arbres...) així com també utilitza paraules que pertanyen a l’àmbit de l’ensenyament com és el cas de “lliçons” o “mestres”.

En conclusió, és aquest un poema que transmet el record de l’autora dels temps de la joventut en què es cometen grans bogeries però totes elles tenen una explicació, com seria el cas de l’amor envers una altra persona.
“Foravilers” segueix la temàtica pròpia de “Bruixa de dol” i és, com totes les altres composicions, una gran peça de veritable subjectivisme de l’autora.

Comentari Tombant XII

2009-06-02T15:42:00.002+02:00

Tombant XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria,
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Tombant XII

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la XII de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

És una poesia composta per dues estrofes, la primera amb cinc versos i l’altre amb un sol vers. Son versos lliures, sense rima.

El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.
El tema principal és la tristesa que l’autora vol deixar de costat.

En general aquesta poesia esta escrita en futur ”Pujaré, Baixaré i haurà”, això vol dir que és un propòsit que té Marçal per a complir.

Aquesta la podem dividir en dues parts, els cinc primers versos per una banda i l’últim per una altra.
Des d’un principi l’autora ja anomena la tristesa “pujaré la tristesa dalt les golfes”, però aquest cop la vol apartar de la seva vida ja que ho està passant malament acumulant tots els records. Pujarà a les golfes, allà on es guarden tots les coses que ja no s’utilitzen per a deixar els seus records, “tartalana vella”, que l’únic que fan es ferir-la. Més tard, baixarà plena d’alegria perquè ja s’haurà oblidat del passat. Però diu que només oblidarà aquells moments si quan baixi d’allà no pensa en allò, ja que l’alegria només s’assoleix amb l’abandonament del seny “vestit d’alegria / que hauran teixit aranyes sense seny”.
Finalment com a conclusió ens diu que encara que baixi plena d’alegria quedarà algun record inoblidable per a ella “Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques”. No es desfarà de tot sinó que deixarà petites engrunes dels amors que ja ha viscut i els que estan per arribar.

La figura retòrica més rellevant en aquest poema és l’encavalcament, que fa que les oracions quedin fragmentades en dos o més versos.

Un altre cop Marçal torna a parlar de la tristesa relacionada amb l’amor, a aquesta poesia sembla que està molt afectada encara que se n’adona que ha de parar de sentir això ja que només li fa mal. Sabem que està relacionat amb l’àmbit amorós ja que a la conclusió apareix la mateixa paraula amor. És una de les més belles composicions de l’obra poètica que ens fa pensar en què les emocions que nosaltres experimentem depenen de les nostres pròpies decisions.

Comentari Tombant II

2009-06-02T15:33:00.001+02:00

Tombant II

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!

Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.

Tombant II

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat “Bruixa de dol” escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament, fixant-nos en la temàtica, pertany a la primera part de les dues que hi ha, aquella en què l’autora recorda la seva infantesa i ens parla de la seva primera fase amorosa. Aquesta composició és la II de “Tombant” , el tercer dels vuit blocs en què es divideix “Bruixa de dol”.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’ultim dels quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel•la La passió de Renée Vivien que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L’any 1993 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com a feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l’Associació d’Escrptors en Llengua Catalana.

El títol Tombant, fa referència a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella està identificada en aquesta poesia com la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
En aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.

El poema consta de dues estrofes, una primera de sis versos i la segona de dos, tan sols, és una tornada. En aquestes dues estrofes predominen els versos heptasíl•labs, malgrat que també podem trobar versos de pentasíl•labs i hexasíl•labs.

El tema principal és la tristesa i la gran depressió en què es troba l’autora per no poder mostrar allò que sent.

La poesia ens suggereix, des de bon començament, dolor. Al primer vers, ja ho veiem amb un apòstrof a la tristesa ”Bon dia, tristesa”.
Durant la primera estrofa explica que es disfressada per viure la seva vida ”Pinta’t al front/els núvols i la lluna” ja que no pot mostrar-se com és ella mateixa, i això li provoca una depressió intensa. Aquesta disfressa està relacionada amb el sexe femení, ja que la lluna és l’astre que simbolitza la feminitat. Però no oblida que vida tan sols hi ha una i que aquesta s’ha de gaudir al màxim “anem al ball que ja s’atansa l’hora!”.
A l’última estrofa anomena la festa de Carnestoltes que representa ser ella, està molt trista “Carnestoltes duu llàgrimes” a causa de tenir una vida falsa. El Carnestoltes sempre és una festa alegre, però aquí, és tot el contrari, de fet, el personatge plora.

Les figures literàries més rellevants són la metàfora, com és el cas de la “tristesa”, que s’identifica amb ella mateixa, els “núvols”, que fan referència a la tristesa, la “lluna” i el “ball” que representa la vida. L’apòstrof al primer vers que fa a la tristesa per tal que aquesta l’escolti el que vol transmetre i, la personificació, al segon vers li diu a la tristesa que es vesteixi de setí. Els encavalcaments també estan presents en la composició.

Finalment , veiem que per a ella , no poder mostrar els seus sentiments a causa de que hi ha algú o alguna cosa que li ho impedeix li provoca molt de dolor ja que no és el primer cop que ens parla d’això, fins i tot en la Divisa parla de la seva llibertat, que la pot veure però és incapaç d’accedir-hi a ella.

Comentari Foguera Joana V

2009-06-02T15:31:00.002+02:00

Foguera Joana V

Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

Foguera Joana V

El poema a comentar és el número V de “Foguera Joana”, una de les vuit parts en què es troba dividida l’obra poètica “Bruixa de dol” de Maria-Mercè Marçal, que va ser escrita entre 1977 i 1979. L’obra consta d’una varietat àmplia de poemes en què es barregen aspectes universals, com l’amor i la solitud, i d’altres únicament i exclusiva femenins, com el cas de la maternitat.
Maria-Mercè Marçal neix al novembre de l’any 1952 a Ivars d’Urgell. Procedent de família pagesa, marxarà a Lleida a estudiar el batxillerat i, cap al 1969, fixarà la seva residència a Barcelona on estudiarà a la Universitat i es llicenciarà en Filologia Clàssica.
Exercirà de professora de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Al 1972 contrau matrimoni amb Ramon Pinyol Balasch amb qui compartirà quatre anys de la seva vida i amb qui tindrà la seva primera i única filla, Heura.
Es dóna a conèixer com a escriptora l’any 1977 amb “Cau de Llunes” i a partir d’aquesta publicació continuarà escrivint poemes, fent traduccions al català d’obres d’autors de diferents nacionalitats i alguna novel•la.
“Bruixa de dol”(1977-1979) és la obra poètica que la portarà a la fama.
Es comprometrà molt amb la societat de la seva època i és que participarà en política i serà una defensora del feminisme, tot fent múltiples col•laboracions i projectes en revistes relacionades.
A la dècada dels vuitanta iniciarà una relació amb Fina Birulés, professora de Filosofia, amb qui compartirà la resta de la seva vida.
Un càncer li treu la vida l’any 1998.

Aquest poema consta d’una sola estrofa, de 9 versos, els quals no segueixen cap esquema mètric ni tampoc cap esquema de rima, per això, podem dir que es tracten de versos lliures. Trobem, quant a mètrica, versos de 4,6,8,9,10,11 i 13 síl•labes.

El tema del poema és la descripció, en veu pròpia de l’autora, de l’assoliment del plaer físic.
Ja des de l’inici sabem que es tracta d’un desig o intenció que té l’autora el qual li agradaria complir “Avui”, primera paraula del primer vers.
A mesura que van avançant els versos, ens va descrivint pas a pas aquesta recerca del plaer. Tot començaria amb els dos amants tancats en una “gàbia”, podem imaginar que es tracta d’una habitació. I, tot seguit, començaria la “festa dels dits”, on els dos amants recorrerien el cos de l’altre tot coneixent cadascú del seus racons. Després, vindrien els murmuris a cau d’orella, vindria “la dansa de l’heura a cau d’orella”, els seus peus es fregarien en senyal de tendresa i el pèl dels seus cossos entraria en contacte.
Malgrat que el deliri fa oblidar els camins, és a dir, ens fa perdre el cap, ella seguiria aquests camins sense oblidar-se’n, ho faria molt lentament com ho fa “el bou que llaura aquest paisatge de lluna gitana”. L’home és aquest “bou” que “llaura” el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”, recorre el seu cos per tal de fer-la arribar al plaer que ella tan desitja.
És un poema que es desenvolupa en un context eròtic, dos amants tots sols tancats on ningú els vegi mantenint relacions, sense amor, però amb passió.

Pel que fa a recursos literaris, trobem al poema abundants metàfores: “tancaria el llangardaix en una gàbia” (v.2), la pròpia autora és el llangardaix que desitja tancar-se amb la parella per gaudir; “la dansa de l’heura” (v.3) és la melodia de les paraules que són murmurejades; “l’or negre de la cella i de l’aixella” (v.5) fa referència al pèl del cos, a més, trobem també una paronomàsia “cella” i “aixella” . Per finalitzar amb les metàfores, trobem “el bou que llaura el paisatge de lluna gitana”(v.8-9), és a dir, l’home, “bou”, que recorre el cos de la dona, “paisatge de lluna gitana”.
Trobem també una paradoxa al vers 6, ja que ens deixa parats el que diu “Seguiria els camins que el deliri oblida”. Ella, per una banda, ens diu que el deliri fa oblidar els camins, però d’una altra banda ens està dient que ella seguiria aquest camins.
El paral•lelisme també està present a la composició i és que els versos 3 i 4 tenen una estructura sintàctica molt similar.
Per últim, tenim dels versos 6 al 9 una comparació, ja que ens està fent un símil entre els camins que el deliri oblida i que ella seguiria molt a poc a poc amb el bou que llaura el paisatge de lluna gitana.

El lèxic que s’empra a la composició està carregat de connotacions eròtiques i, com és freqüent a la poesia de Maria-Mercè Marçal, trobem paraules plenes de simbolisme, com és el cas de “bou”, que s’identifica amb l’home i aquest “paisatge de lluna gitana”, que es tracta del cos de la dona.

En conclusió, podem parlar d’aquest V poema de “Foguera Joana” com una meravellosa composició que deixa entreveure la passió i el desig sexual entre dos amants. És una mostra més de l’excel•lent poesia que l’autora d’Ivars d’Urgell ens ha deixat.

Àlbum de fotos

2009-06-02T15:30:00.005+02:00

Vincles

2009-06-02T15:30:00.000+02:00

Vincles d'Internet amb pàgines sobre Maria-Mercè Marçal

http://es.wikipedia.org/wiki/Maria_Merc%C3%A8_Mar%C3%A7al

http://www.fmmm.cat/entrada2.html

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://www.escriptors.com/autors/marcalmm/index.php

http://www.lletra.com/noms/mmmarcal/index.html

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/marcal/

http://cultura.gencat.net/ILC/qeq/FitxaAutors.asp?nom1=mar%E7al&cerca2=Cercar&quinform=form1&NRegistre=2&idregistre=2083

http://www.uoc.edu/lletra/noms/mmmarcal/pdf/marcal.pdf

http://www.geocities.com/nopotsermentida1/

http://www.barcelonareview.com/46/c_mmm.htm

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Pluricat/ita/marcal.htm

http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=182

http://traces.cbuc.es/cgi-bin/vtls.web.gateway?authority=0050-16680&conf=080000

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0040040&SFR=1

Comentari Foc de pales II

2009-05-25T18:23:00.008+02:00

FOC DE PALES II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

El poema a comentar esta situat al llibre de Maria Merçè Marçal anomenat Bruixa de dol escrita entre l’any 1977 i 1979. Concretament a la primera part de les dues que hi ha, al subapartat anomenat Foc de Pales, la poesia número 2.

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica.
Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Aquesta és una cançó composta per quatre estrofes de tres versos cadascuna, els versos són tetrasíl·labs amb rima assonant i d’art menor.

El tema principal és el desig eròtic tant intens respecte un home o una dona.

El títol Tombant, és refereix a girar, això vol dir que la seva vida pren un tomb, ella esta identificada en aquesta poesia com a la tristesa, ha d’amagar sota una màscara tots els sentiments que sent.
Aquest apartat del llibre l’autora ens parla sobre la definició de la seva orientació sexual, i clarament en ho deixa reflectit a la introducció dient: “una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta”, ens vol donar a entendre que les dones no necessiten els homes per a res, que som suficients sàvies i independents.

Durant la primera estrofa la autora mostra el jo poètic. Anomena a la nit, ”La nit em clava”, que ens situa en un moment del dia on hi podem trobar plaer i sensualitat, però a la vegada por. Ella sent que aquest home o la nit li fa mal, “em clava el seu ullal /i el coll em sagna”.
La següent estrofa en cita un moment oníric, un escorpit, que representa ser ella, està alterat a causa de l’esdeveniment que pot succeir a continuació, per això no para de ballar i ballar, ”l’escorpit/balla que balla”.
La tercera estrofa cita a la pluja d’una manera molt pausada a causa de les comes intercalades per donar més intensitat a la paraula, ”la pluja, lenta”, que representa aquella persona que s’està apropant cada cop més a la seva cambra.
I finalment, l’última estrofa ella mostra el desig eròtic intens que sent i que sap que alhora pot comportar greus problemes ja que per aquella escala, moment que viu, no té barana.

Les figures retòriques més rellevants són les metàfores i els encavalcaments.

Encara que el tema principal és el desig eròtic tant intens que té respecte un home o una dona, podem pensar que és un home perquè en un moment donat anomena la pluja, ja que si fos la dona citaria la lluna.
Diem que l’escopit que balla que balla és Marçal perquè sabem que ella creia en l’horòscop, i en el xinès correspon a un drac, que és semblant a escorpí.

Biografia

2009-05-22T08:43:00.000+02:00

Maria Merçè MarçAl(Irenee)

View more presentations from nei_r.

Anàlisi dels personatges de l'obra

2009-04-28T22:22:00.001+02:00

Personatges

View more presentations from nei_r.

Revoltes externes

2009-03-25T08:21:00.009+01:00

3.1. El món de l’àvia

1. A Ramona, adéu hi apareixen una sèrie d’esdeveniments històrics importants del segle XX que envolten la vida de cada protagonista. Completeu les dades que falten en la informació següent:

Mundeta àvia:
Guerra de les Colònies(Cuba i Filipines) (1898)
Setmana Tràgica (Marroc)(1909)
Primera Guerra Mundial (1914)

Mundeta mare:
Proclamació de la Segona República (1931)
Fets d’Octubre (1934)
La guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Mundeta filla:
Revoltes universitàries (dècada dels 60) en contra del règim franquista
Caputxinada (1966)

2. Busqueu la informació que us calgui sobre la Primera Guerra Mundial per respondre aquestes preguntes:

· Quins països s’hi van veure implicats?
D'una banda van participar els Aliats, que van ser Aglaterra, França i Rússia i en l'altre, les Potències Centrals van participar Turquia, Àustria, Hongria i Itàlia.

· Què va desencadenar la guerra?
La guerra es va desencadenar per la mort de l'Arxiduc Francesc Ferran a la ciutat de Sarajevo.

· Quins personatges hi van intervenir?
Per part de Rússia van intervenir el Zar Nicolau, per part d'alemanya lEmperador Guillem II i per part de França el General Tetain.

· Com es va resoldre la guerra?
VA acabar amb la capitulació d'Alemanya amb el tractat de Versalles

3. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu de quina manera les conseqüències de la Primera Guerra Mundial afectaven el personatge de l’àvia:

6 de desembre de 1918.

Darrerament hem passat molts disgustos. I la vida se li escola pels ulls. Durant la vaga general se n’anà a l’aigua el negoci de la construcció; la gent ja no se’n fia, dels prestadors particulars. Tot s’ha de fer en companyies, en societats. Amb la guerra, ningú no li demanava crèdits i ell no dissimulava la seva antipatia per Anglaterra. El comerç amb els aliats, deia, no ens pot afavorir gens. A mi, tant me feia que guanyés Anglaterra, França, Alemanya o l’emperador de l’Argentina. Però vaig haver d’empenyorar les joies de casada i no les he vistes més. I em fan llàstima, els meus robins, vermells com la sang. (p. 154)

A l'àvia tan se li en dona qui guanyi la guerra, el únic que enyora són les joies que va haver d’empènyer.

4. Seguint el model de l’àvia, escriviu una pàgina de diari explicant un fet important de la vostra vida.

26 de Març de 2009

Durant la vida perds a éssers els quals estimes molt, no estàs acostumada a això, cosa que mai succeirà. Quan cada un d’aquests desaparegui del teu camí d’un dia per l’altre sentiràs un gran dolor, un buit interior que no podràs suportar, però que poc a poc superaràs amb altra gent important, encara que mai marxarà aquest sentiment de tristor i enyorança.
El dia 29 de Juliol de 1996 va ser per a mi el pitjor que recordo de quan era petita, jo només tenia quatre anys, el meu avi va morir a causa d’un càncer. Va ser el primer cop que vaig perdre una persona tan important per a mi. Recordo poques coses d’ell, però són petits detalls que no oblidaré.

3.2. El món de la mare

1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per respondre aquestes preguntes:

a) Qui va desencadenar el conflicte?
L'aixecament militar del General Francisco Franco, Molas i San jurgo, que tractaven

b) Quines van ser-ne les causes?
Es vam aixecar perquè estaven en contra de les mesures progressistes que estaven implantant el govern republicà.

c) Quins personatges hi van intervenir?
De republicans: el president de la República, Azanyo; el cap de govern, Indalezio Prieto i ministres com el Largo Caballero i Juan Negrin.
Els del bàndol contrari: el Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco i l' eclesiàstic Segura

d) Com es va resoldre el conflicte?
Es va resoldre amb la victòria dels sublevats que van imposar una dictadura que va durar del 1939 al 1945.

2. Llegiu aquest fragment de Ramona, adéu i expliqueu quina informació té dels fets que viu de la Guerra Civil la mare:

I ell em va preguntar que què en pensàvem, dels anarquistes, i jo em vaig tornar vermella com un grapat de cireres i li vaig dir que la meva mare sempre havia sentit una secreta simpatia per vostès, perquè creu que en realitat són uns romàntics i uns idealistes i diu que no és dolent això de voler canviar una mica el món, que només li feia ràbia tot el que passava amb la religió. I ell, però tu què en penses, i jo, que hi ha coses d’aquesta guerra que no les acabo d’entendre, que em semblen molt embolicades. I em vaig adonar que era la primera vegada que parlava una estona així de llarga amb un home com aquell i li ho vaig dir, i també que me’ls imaginava més satànics, més diabòlics.
[...] No entenia la seva curiositat, la incisió a preguntar-me coses de la meva vida, coses banals i intranscendents. Vaig pensar que què n’havia de fer. Que la meva història era curta i ensopida al costat de la seva, plena de lluites, de vagues, de soroll i d’aventures. [...] Que jo no em distingia gaire de les nostres amistats, que tot sempre acabava i començava de la mateixa manera. Tret de l’estiu del trenta-quatre, d’aquella tardor en què. (p. 162-163)

La mare no té informació de la guerra, només dels fets que expliquen altres personatges, com el vell i la seva mare.
Ella s’imagina els diferents personatges del bàndols, però realment no en sap res d’ells. La seva vida li sembla una rutina i en canvi la dels anarquistes una aventura.

3.3. El món de la filla

1. Busqueu la informació que us calgui sobre la Caputxinada (revoltes d’estudiants a Barcelona durant els anys seixanta) per respondre aquestes preguntes:

a) Què pretenien els estudiants?
El que pretenien era democratitzar la universitat, que se’ls reconegués un sindicat, i que a partir de la primera democratitzar la societat i el país.

b) Com es van revoltar?
La Caputxinada tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià entre el 9 i el 11 de març de 1966 amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) on s'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts del sindicat. En aquest acte es van aplegar unes cinc-centes persones entre delegats i representants estudiantils intel·lectuals i professors. Més tard la policia va comparèixer al convent i va exigir la dissolució dels concentrats començant a demanar la documentació a les persones que en sortien. Això va provocar que la resta d'assistents restessin dins de l'edifici produint-se un setge de quaranta-vuit hores durant les quals els estudiants i intel·lectuals van conviure com a hostes dels frares en unes condicions de subsistència cada cop més dures però en un ambient de germanor que s'aprofità per organitzar grups de debat, taules rodones i lliçons magistrals

c) Quin és l’acte més significatiu d’aquesta revolta?
L'acte més significatiu va ser el tancament d'aquests al convent dels Pares Caputxins de Sarrià.

d) Com es va acabar?
La policia va encerclar el convent, els van esperar a fora i els estudiants van sortir i van ser sancionats, la Caputxinada va tenir tanta repercussió que és van sentir parlar diferents paísos.

2. Llegiu aquest fragment de la novel·la i observeu el grau de participació de la Mundeta filla en els fets que l’envolten. Assenyaleu si la seva actitud és semblant o diferent de la de la seva mare.

Fou en aquella assemblea constituent on el sentí parlar [en Jordi] per primera vegada. Era un estudiant de segon curs que ningú no coneixia. La figura s’alçà per damunt de les altres gràcies a la clarividència dels raonaments. El seu parlar era pausat, calmós, com un sedant, la seva veu posseïa allò que apaivaga els dubtes, el confusionisme, la latent inseguretat dels universitaris. Era un líder, malgrat la seva joventut. I ho era perquè no se’n ventava. Convencé molt aviat tothom de quedar-s’hi i resistir. Després, a l’assemblea del vint-i-set d’abril, quan la policia entrà a la universitat i provocà el pànic entre els estudiants, se sentiren una altra vegada per damunt dels crits, dels insults, dels gemecs i de les corredisses, les paraules d’ell que reclamaven assossec.

(p. 34-35)

La Mundeta Claret a diferència de la seva mare assistia als esdeveniments dels estudiants universitaris.

3. A la Caputxinada, acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (del 9 a l’11 de març de 1966), no només hi van participar els estudiants universitaris. També hi van tenir un fort protagonisme alguns intel·lectuals del país. L’escriptora M. Aurèlia Capmany hi va participar i explica la seva experiència d’aquesta manera:

Recordaré sempre el moment en què, un cop constituït el Sindicat Democràtic, García Calvo ens va fer un discurs insinuant-nos la malfiança que havíem de tenir de cara a una permissibilitat que, segons ell, ens concedia el règim franquista. L’escepticisme de García Calvo i la seva prevenció que poguéssim ser, de fet, manipulats per una certa actitud de canvi del franquisme astut, no va tenir temps d’impressionar l’auditori, una mica sorprès amb aquella intervenció tan inesperada. En aquell mateix instant la policia va localitzar aquell grup que la ciutat li havia escamotejat i va irrompre amb mala cara al pati d’entrada del convent. La petició de la policia sembla que era ben clara: només calia que els organitzadors, en fossin dos, quatre, o una dotzena, sortissin i
lliuressin el carnet d’identitat, i la resta se’n podia anar a casa tranquil·lament. Tots, absolutament tots, sabíem què significava anar a comissaria en aquelles circumstàncies, en aquell moment i amb aquella responsabilitat. L’acord va ser unànime; ningú no es va moure.

M. A. Capmany, «Tres dies de vida conventual», dins J. Creixell, La Caputxinada

— Escriviu un text imitant el de M. Aurèlia Capmany, però descrivint una situació diferent. Per exemple, el segrest d’un avió en el qual viatgeu. Cal que el dramatisme de la situació comporti un sentiment de solidaritat que anul·li les diferències d’edat, raça, sexe o ideologia. Això us ajudarà a entendre la situació en què es trobaven els estudiants i els intel·lectuals catalans en el moment de la Caputxinada.

La meva família i jo anaven cap a Hawaii, hagués sigut un viatge genial si no hagués sigut pel segrest del nostre avió.
Mentre ens dirigíem cap el nostre destí va sorgir un petit imprevist, però el pilot deia que no passava res, un motor no funcionava. EL coopilot va anar a la part inferior de l’avió per mirar l’error que havia causat el funcionament d’allò. Allà es va trobar amb una gran sorpresa, va veure unes serps lliures, va anar corrents a avisar al pilot per a que truqués ràpidament a la torre de control, aquest els va descriure les serps i uns professionals van dir que eres mortíferes. Que no podien mossegar a ningú, però era massa tard, aquesta ja ho havien fet, havien d’aterrar en qualsevol moment per a que aquests no morissin, ja que quan el verí arribava a la sang morien.
Finalment tot va sortir bé, no va morir ningú. Aquelles serps estaven allà perquè eres traslladades a un zoo.

Parlem de revoltes

2009-03-24T11:42:00.004+01:00

Un dels temes de Ramona, adéu és el de la revolta, entesa com la conseqüència d’un conflicte. De conflictes n’hi ha hagut sempre, i de tota mena: generacionals, personals, socials, bèl·lics, etc.

Montserrat Roig, a la novel·la que treballeu (i, en general, en tota la seva obra), explica conflictes, lluites, revoltes...

Ramona, adéu gira a l’entorn de dos eixos fonamentals: el context històric del segle XX, marcat per grans canvis, i la lluita interior de les protagonistes per desenvolupar-se en aquest context. L’aprofundiment del context històric el treballarem en l’apartat que anomenem revoltes externes i fa referència als fets històrics més importants d’aquest segle. La lluita interior de les protagonistes, i la seva evolució psicològica, les descobrirem a partir de les revoltes internes.

1. Entre tots ompliu aquest quadre amb els fets més importants que recordeu que han fet canviar la història del segle XX.

-(1914-1918) Primera Guerra Mundial
Fou un conflicte bèl·lic que enfrontà els Aliats (França, Regne Unit, Rússia...) amb les Potències Centrals (Alemanya, Itàlia, Àustria i Hongria.

-(1917-1922) Revolució Soviètica
La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Aquesta acabà amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de la URSS.

-(1922-1943 / 1943-1945) Dictadura de Benito Mussolini i República Social Italiana
Itàlia va estar sota el poder del dictador feixista durant un llarg període. La Itàlia de Mussolini recolza l’Alemanya de Hitler.

-(1923- 1930) Dictadura de Primo de Rivera
Espanya estigué sota el poder del militar Primo de Rivera.

-(1929) Crack del 29
Crisi econòmica a nivell mundial.

-(1931-1936) Segona República Espanyola
Període de la història d’Espanya en què no hi hagué monarquia.

-(1933-1945) Dictadura d’Adolf Hitler
Alemanya estigué sota el comandament de Hitler, feixista que va voler acabar amb la vida de tots els jueus que vivien al país. Fou el creador dels famosos camps de concentració on els presos eren torturats.

-(1936-1939) Guerra Civil Espanyola
Conflicte que s’inicià per un cop d’estat militar a càrrec del general Francisco Franco que desencadenà un conflicte entre republicans i feixistes, sent aquests últims els vencedors.

-(1939-1975) Dictadura Franquista
Espanya estigué sota el comandament del militar Francisco Franco. Fou una època de gran repressió i censura.

-(1939-1945) Segona Guerra Mundial
Conflicte armat en què s’involucraren gran part de països del món. Hagueren dos bàndols: Aliats i Potències de l’Eix. Fou una guerra molt sanguinària que finalitzà amb la rendició del Japó després d’haver sigut aquest atacat amb dues bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki.

-(1954-1975) Guerra del Vietnam
Conflicte que enfrontà Vietnam del Sud i Vietnam del Nord i on també participaren països estrangers.

-(1947-1990) Guerra Freda
Conflicte tàctic entre l’URSS i els EUA.

-(1950-1953) Guerra de Korea
Conflicte que enfrontà Korea del Sud amb Korea del Nord.

-(1975- fins als nostres dies) Democràcia
Espanya instaurà la Democràcia que encarà existeix avui en dia quan el dictador, Francisco Franco va morir. El 1977 s’aprovà la Constitució Espanyola.

-(1991) Caiguda de la URSS
L’agrupació d’Estats de l’Est d’Europa es trenca.

-(1991) Guerra del Golf
Conflicte bèl·lic entre Iraq i una coalició de forces de 34 estats sota un mandat de les Nacions Unides i liderades per l'exèrcit dels EUA.

-(1991-2001) Guerra dels Balcans
Conflictes violents al territori de l'antiga Iugoslàvia.

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

2. Busqueu la definició dels mots següents i copieu-la:

· Revolta : alçament contra l'autoritat establerta, sedició amb agitació, amb avalot

· Revoltar: un poble, una partida de gent, un grup de militars, etc, revoltar-se, agafar les armes contra l'autoritat, contra un invasor, etc.

· Revolució: canvi en profunditat, global i dràstic de les institucions polítiques i socials o de les estructures econòmiques d'una societat

· Guerra: lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats

Proposta de lectura

2009-03-20T08:48:00.006+01:00

1. Ramona, adéu és una novel·la que presenta una complexitat estructural que pot dificultar la comprensió del text. Per aquest motiu us proposem unes activitats prèvies que us facilitaran les claus per a entendre millor aquest llibre. Abans de començar-lo a llegir, fullegeu-lo tot resolent les activitats següents:

a) Sobre l’estructura:

· De quantes pàgines consta aquesta novel·la?
Aquesta novel·la consta de de 245 pàgines menys la introducció que queden 211.
· Si us és possible, compteu els capítols que té.
La novel·la no esta estructurada en capítols.
· Localitzeu en quins casos s’utilitza la lletra cursiva al llarg del llibre.
Quan parla la segona Ramona i la trobem al principi i al final del llibre.
· Hi ha espais en blanc? Quina funció fan?
El espais en blanc s'utilitzenper diferenciar les diferents veus narratives i a més a més també reflecteixen el temps històric perqué cada protagonista explica els fets històrics que van viure.

b) Sobre el títol:
· Fixeu-vos en el títol del llibre i digueu què us suggereix.
Que segurament la dona serà la protagonista i parlarà sobre aquesta.
· Quina història penseu que s’hi explicarà?
La seva vida.

c) Sobre l’argument:
· Amb l’ajut de la coberta posterior del llibre, expliqueu l’argument d’aquesta novel·la.

d) Sobre el temps:
· Quines pistes teniu per a saber en quin temps històric se situen els fets d’aquesta narració?
Explica la història de tres dones de la mateixa família i que viuen sota el mateix sostre, inserida en una època històrica concreta.
La primera viu durant el segle XIX i XX, això ho sabem gràcies al diari que escriu aquesta perqué col·loca les dates i parla sobre la semana tràgica, quan els nacionals es troben per Teruel i les pèrdues de les colonies.
La segona viu durant la repúplica i la guerra civil, ena adonem quan parla del bombardeig a Barcelona

e) Sobre l’argument:
· On us sembla que està situada la novel·la?
A Londres.
A Lleida.
A Barcelona.

f) Sobre els personatges:
· Escriviu el nom de tres personatges que apareixen en el llibre.
- Tieta Sixta
-Katy
-Patricia
-Francisco Ventura
-Joan Claret

g) Sobre les veus narratives:

· Llegiu les pàgines 10, 36 i 93, i digueu si els fets ens són narrats, en tots
tres casos, en primera persona.

Quan parla la Mundeta Ventura al principi de l'obra trobem que aquesta parla en primera persona("Sentia el tuf de les boques del metro, d'olor de taronges fermentades, i m'aguantava la respiració quan passava pel costat..."), després la Mundeta Jover també veiem com parla en primera persona("Demà passat en caso amb el nebot de la vídua Climent, en Francisco Ventura, que em va salvar la nit de la bomba...") i per últim la Mundeta Claror parla en tercera persona ("").

2. Una de les claus per a entrar a la novel·la és descobrir com estan narrats els fets.
Feu les activitats següents, que us ajudaran a entendre millor Ramona, adéu des del
principi:

a) Localitzeu aquest fragment a la pàgina 25: Estava cansada, les varius em
tibaven la pell de les cames, els peus em feien molt de mal per les durícies [...]
Després, busqueu aquest altre de la pàgina 161: Les cames ja no em feien mal,
com si les varius s’haguessin tornat rajolins de mel.

b) Hi ha alguna semblança entre aquests dos fragments? Quins canvis hi veieu?
Com a semblança tenim que els fets son narrats per la mateixa persona, que es la protagonista Mundeta Ventura. I com a diferencia, al principi ella en una persona insegura, una bleda, depén dels altres, etc., i al final trobem un petit canvi on ella se sent més segura de si mateixa ja que es veu capaç de recórrer tota sola Barcelona per buscar el seu marit, i de fet es el que fa.

c) En tots dos casos s’utilitza la primera persona?
Aquesta es la semblança de la que he parlat en l'exercici b), és a dir, que en tots dos casos parla la protagonista.

d) Els fets narrats poden fer referència al mateix personatge?
Els dos personatges fan referència a la Mundeta Ventura.

3. Entre les pàgines 53 hi ha una data que us permetrà saber en quina època se
situen els fets. Localitzeu-la.
17 de març 1938, aquesta data ens situa en plena guerra civil.

4. A la pàgina 63 hi ha una altra data.

a) Quina?
El 6 de desembre de 1964.

b) Es tracta de la mateixa època?
No.

c) S’expliquen els mateixos fets?
No, la primera explica el mombardeig de la zona del Colisèum i la segona on l'àvia explica que es casa amb en Francisco Ventura.

5. Llegiu de la pàgina 73 .

a) Quines dates apareixen en el diari de l’àvia?
Des del 6 de desembre 1984 fins el 2 de gener de 1919.

b) Entre el 7 de desembre de 1894 i el 10 de gener de 1898 hi ha espais en blanc
significatius. Què creieu que separen?
Diferents fets de la vida d’un mateix personatge.
Èpoques i personatges diferents.

Exercici 2.4

2009-03-19T15:18:00.003+01:00

2.4. Llegiu les paraules següents de Roig i, després, responeu les qüestions plantejades:

Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la meva atenció: l’un d’ells és Catalunya [...]; l’altre, l’alliberament de la dona. Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar la qüestió nacional amb la qüestió social. [...] Durant força temps creia que escrivint, demostrant que podia fer la mateixa feina que un home, ja era feminista. Ara penso que no.

F. Castells, «Montserrat Roig, escriptora compromesa» (p. 25)

a) A què es refereix Roig quan parla de «l’alliberament de la dona»?
Quan Roig parla de l'alliberament de la dona es refereix a les seves llibertats, ja que havien sigut tractades unes nines pels homes.

b) Creieu que té sentit actualment parlar d’aquest tema?
Actualment crec que les dones no tenen les suficients llibertats i drets com hauria de ser en el segle XXI.

c) Quins altres temes o aspectes socials del món actual us preocupen?
A part del tema que he mencionat abans sobre les dones el que més preocupa són les continues guerres entre paisos i els criminals que ens envolten.

Crítica

2009-03-18T08:27:00.000+01:00

Ahir dia 17 de març del 2009 la classe de 1r de batxillerat vam anar a visitar la Universitat de Filologia de Barcelona a la Plaça Universitat i a una classe sobre Vicent Andrés Estellés en aquesta mateixa.

La visita en general de la Universitat em va semblar molt interesant, ja que mai havia estat en aquesta.
Tenia uns jardins preciosos, amb una decoració fantàstica, i per dintre de la casa tot estava molt ben fet, referint-nos també a la decoració, com els monuments dedicats a personatges significatius , com Salvador Espriu, les grans portes i la seva forma de palau.
Hem va impactar molt que mentre passejàvem per aquesta ens topessim amb manifestants en contra del Pla de Bolonya, i també hem va sobtar la gran simpatía de la gent que treballava a aquesta, un exemple molt clar a la biblioteca, no ens van deixar passar.

En quant a la xerrada sobre Vicent Andrés Estellés hem va decepcionar una mica ja que va parlar més sobre polítiques i de més que no pas d'Estellés i la seva literatura. Es dedicava molt a repassar els origens, tant de les paraules que mencionava com dels seus propis, quan volia mencionar alguna cosa, ens la explicava massa, quan moltes d'elles ja ho haviem aprés, com per exemple, que és un hemistiqui, una cesura, un sonet, etc.
Per acabar la gent que va assistir no era molt agradable.
Alguns comentaris que feia el que parlava sobre Estellés no eren correctes(com està el pati, colla de nòmades, referint-se als manifestants)

Crítica de Irene García.

2009-03-16T13:14:00.008+01:00

2.3. Reescriviu el paràgraf següent substituint el barri que Montserrat Roig descriu pel barri o poble on viviu vosaltres, i expliqueu els records que us desvetlla. Canvieu tots els elements del text que us calgui per obtenir un escrit coherent.

Sóc de l'eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l'any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal.

Sóc d'un petit carrer de la nostra estimada ciutat. D'un barri de segona categoria, amb esglésies sense importància. D'un barri acollidor, ple de botigues conegudes i un gran parc, on els habitants es preocupen més de tafanejar que de feinejar. Vaig néixer un dia d'hivern d'un hospital hospitalari de la gran ciutat anomenat Hospital Quiron. Sóc la petita de la casa, però ja no tan, faig primer de batxillerat en una cansada escola d'on aviat marxaré a viure una altra aventura. I realitzaré els meus somnis amb recolzament de la família i els amics.

Una personalitat compromesa

2009-03-12T20:11:00.008+01:00

2.1. Llegiu aquestes opinions de Montserrat Roig aplegades per la premsa (diari Avui, 11 de novembre de 1991) amb motiu de la seva mort. Després, feu les activitats que proposem.

Text 1
Sóc el número sis de set germans. Sóc de les dues petites; de la segona tanda… Per entendre’ns, la primera tanda són les que van passar l’adolescència a la postguerra, en un món més tancat. Jo sóc de la tanda de la ruptura de moltes coses, fins i tot els meus pares també van començar a canviar! (Abril 1991)

a) Feu grups de tres i decidiu quin d’aquests fragments us sembla més interessant. Heu d’argumentar la vostra opinió davant dels altres grups. Després del debat elaboreu unes conclusions per escrit.

Montserrat Roig va néixer al juny de 1946 a Barcelona i fou filla de pare advocat i escriptor de novel·les, Tomàs Roig, i de mare defensora d'idees feministes, Albina Fransitorra. I com ella mateixa comenta en aquest fragment fou la sisena de set germans. Per aquells temps, Espanya, es trobava sota la dictadura militar del general Franco i pocs eren els anys que havien passat després del conflicte bèl·lic que enfrontà els bàndols republicà i feixista.

Aquest és el fragment que més interessant ens ha semblat perquè ens ha fet reflexionar en relació a la família i a les diferents generacions que la formen. Pares i fills han viscut en una época diferent la qual cosa suposa una manera pròpia d'entendre la vida, però, fins i tot entre germans existeixen aquestes diferències ja que el context social en què creixem és el que ens influeix al llarg de la nostra existència.
Montserrat Roig va nèixer quan alguns dels seus germans ja tenien una certa edat i en una época en la que ja exitien més llibertats que no pas a l'adolescència dels seus germans. Ella va voler dedicar-se al teatre com una de les seves germanes, tot i que no va aconseguir convertir-se en una gran actriu sinó que es decantà per la literatura i ja des de ben joveneta començà a escriure obres que deixava llegir al pare per tal que li donés consells. La seva mare es va convertir en el seu suport, la seva consellera i la seva acompanyant al llarg dels anys, ambdues foren unes dones amb un caràcter molt semblant.
Montserrat va impulsar a la seva mare a estudiar filologia quan aquesta tenia 64 anys, per això ella afirma que fins i tot els seus pares canviaren amb la <> dels seus fills.

b) Imitant l’estil de Roig, escriviu un text breu per explicar com us veieu a vosaltres mateixos.

Germana de la meva germana, filla dels meus pares, familiar de la meva família i amiga dels meus amics. Ells són per a la llum que il·lumina el meu camí.
M'he considerat sempre una persona dolça però quan cal amarga, amb una mica de “chispa” i amb molta alegria, però a la vegada negativa i dura amb mi mateixa.
Tots tenim el nostre costat bo i el costat dolent, només fa falta que un sigui més transparent per no demostrar les nostres debilitats.

2.2. Llegiu el text que va escriure Montserrat Roig un any abans de publicar Ramona,Adéu i, després, feu l’exercici que us proposem:

CONFESSIÓ PSEUDO-VERÍDICA D’UNA APRENENT D’ESCRIPTORA (1971)

Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.

Sóc de l´eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.

Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fines, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.

De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.

Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.

Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades. Només puc dir que des del meu petit racó de món he vist que l’art és molt complex. Complex com l’home. I per explicar l’home ens cal vorejar els límits més arriscats de la imaginació. Crec, per tant, en la màgia, en el somni, en l’univers més obscur del nostre pensament. Però crec en totes aquestes coses perquè són necessàries a la raó. I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència.

M. Roig, pròleg a Molta roba i poc sabó (p. 5-7)

L’autora utilitza un llenguatge metafòric i poc explícit perquè la censura en els anys 70 encara actuava. Feu les activitats següents:

a) «De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre». A quina guerra es refereix?
Es refereix a la guerra civil española que va succeir entre l'any 1936 i 1939.

b) «Entre crits i aldarulls político-metafísics».1 Expliqueu de quins crits està parlant Roig.
Quan Roig va començar a anar a la universitat tot era nou per ella, concretament en aquesta frase vol dir que els estudiants defenien per sobre tot els seus ideals polítics i socials.

c) Què vol dir «escric en una llengua a mig néixer»?
En aquesta época la llengua catalana estava censurada i molts autors i catalans van haver de reprimir-se a parlara-la o a escriure amb ella, però Montserrat no va permetre que això no li prohibís expressar el que sentia amb la seva llengua, el català.

d) Informeu-vos de què significa la frase «d’altres que tenen els meus anys moren en terres més esqueixades».
D'altres que moren a la guerra de Vietnam.

e) El text acaba dient: «I trobem en la raó, alguna vegada, la nostra supervivència». Escriviu una frase semblant pel que fa al significat.
Sense raó no hi ha un camí.

Fer la gara - gara -> fer la pilota
Sóc d'un barri de senyores pones -> senyores burgeses de la Barcelona Franquista
Canonades de l'any de la picor -> canonades antigues
Senyors amb més seny que or -> economicament no estan molt bé però són molt sabis
De la guerra no en vaig pastar ni el par negre -> la guerra no va afectar a l'autora i no va passar gana
Ovejitas del Senyor -> Són totes aquestes nenes amb una rigurositat moral cristiana
que seguien les directrius dels capellans del Franquisme
Futurs gallimarsots morals -> aquestes nenes de grans no seguirien allò que van aprendre de petites a les escoles catòliques
Xino xano -> a poc a poc
Campar-se'les per sempre -> marxar i no tornar
Sortir del niu -> marxar de la protecció de la teva família
Tornar de pet -> tornar de seguida
Volta al món i torna al born -> viatjaràs per tot arreu però sempre tornaràs a casa

NÚRIA CABALLERO I IRENE GARCÍA AMB UNA FIGURA DE MONTSERRAT ROIG.

Biografia i obra

2009-03-09T23:14:00.013+01:00

1. Montserrat Roig és una de les escriptores més representatives de la literatura catalana de la dècada dels setanta. Va escriure novel·les, articles periodístics, assaig, teatre, i va presentar diversos programes de televisió. Tota la seva obra es fa ressò de la seva actitud crítica davant les situacions d’opressió i injustícia.1.1. Busqueu les dades biogràfiques principals de Montserrat Roig. Podeu llegir les pàgines III a VI de la novel·la que llegireu, Ramona, adéu, o consultar la informació que trobareu a http://www.escriptors.com/autors/roigm/index.html. Després d’haver-vos documentat, marqueu l’afirmació correcta de cada grup de tres afirmacions:

Montserrat Roig va néixer a Barcelona a meitat del segle XIX.
Montserrat Roig va néixer a la comarca del Pallars Sobirà l’any 1950.
Montserrat Roig va néixer a Barcelona l’any 1946.

* *

Adrià Gual és el nom una escola d’art dramàtic a la qual va ingressar Montserrat Roig quan tenia 15 anys.
Adrià Gual és el títol de la primera obra de teatre en la qual va intervenir Montserrat Roig.
Adrià Gual és el nom del carrer on va néixer Montserrat Roig.

* *

Montserrat Roig va ser la traductora de Salvador Espriu al castellà.
Montserrat Roig va interpretar un dels personatges de Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu.
Montserrat Roig era neboda de Salvador Espriu.

* *

La teranyina és la primera novel·la que va escriure Montserrat Roig.
Molta roba i poc sabó és el primer llibre publicat de Montserrat Roig.
Montserrat Roig només va escriure novel·les.

* *

Montserrat Roig va col·laborar en diversos àmbits dels mitjans de comunicació: diaris, revistes, TV, etc.
Montserrat Roig només va col·laborar al diari Avui perquè era l’únic diari en català a la seva època.
Montserrat Roig només va col·laborar a TV3, amb una sèrie d’entrevistes anomenades Personatges.

* *

Els catalans als camps nazis és un recull de premsa elaborat per Montserrat Roig sobre la presència dels catalans als camps d’extermini nazis.
Els catalans als camps nazis és el títol d’una pel·lícula d’Steven Spielberg.
Els catalans als camps nazis és un treball d’investigació elaborat per Montserrat Roig sobre la presència dels catalans als camps d’extermini nazis.

1.2. L’entrevista és un gènere periodístic molt ric. Montserrat Roig va ser una gran entrevistadora. La seva professionalitat va quedar palesa en diversos mitjans de comunicació, entre ells la revista Serra d’Or: Llegiu el que diu Roig quan li pregunten sobre la seva feina de periodista.

—Quin ha estat el mestratge que has rebut a partir de la feina de periodista i, sobretot, arran de l’activitat d’entrevistadora, que iniciares enaquesta mateixa revista?—Primer et diré que hi ha molta gent que considera l’entrevista un gènere menor; jo, amb això, no hi he estat mai d’acord: sempre hi ha hagut com una mena de jerarquització, dins el periodisme, que ha fet que es cregués que els articles de relleu eren els d’opinió, o els editorials, i que, en canvi,l’entrevista era un gènere menor perquè es limita a pregunta-resposta. Això no és veritat. Dins de l’entrevista hi pot cabre tot: opinió, observació, descripció, hi caben imatges, paraules... Jo vaig aprendre molt a través de l’entrevista i vaig decidir de fer-ne en un moment en què volia escriure, escriure novel·la, ficció.

M. Nadal, «Montserrat Roig, un cant de maduresa» (p. 14)

a) Penseu en un personatge conegut a qui us agradaria entrevistar.
A l'actriu Misha Barton.

En aquest enllaç trobareu un video ple de fotografies de la preciosa actriu Misha Barton.

http://www.youtube.com/watch?v=Nhne27iWcUM

b) Argumenteu per quins motius creieu que seria interessant fer-ho.
M'agradaria molt entrevistar-la ja que en molts d'els personatges que ha representat m'he identificat, com en el cas de la sèrie The Oc, fa d'una de les protagonistes, on tracta part de les seves vides i d'aquells que els envolten, i tambéperqué és molt bona en la seva feina.

c) Escriviu tres o quatre preguntes que li faríeu.
-Tots els personatges que has representat al llarg de la teva carrera com actriu han sigut molts. Com et sents quan has de fer cada un d'aquests?
- Com he dit abans, has fet molts papers diferents, t'has identificat amb algun d'ells?
- Com actriu que ets, amb quin actor o actriu voldrias fer una sèrie o una pel·lícula?

d) Digueu què opineu sobre la resposta de Roig.
Estic d'acord amb la resposta de Roig ja que no s'ha de tractar com a inferior una forma de literartura com es l'entrevista, enacara només es tracta de pregunta-resposta, ja que sinó, per exeple, el teatre també seria inferior als altres géneres literaris, i no és el cas.

AUCA Allò que tal vegada s'esdevingué!

2009-03-07T19:32:00.004+01:00

2- Entreu a la pàgina web http://auques.cat/auques.pho?auca=oliver. Aquí veureu una obra interessant, l’auca d’Allò que tal vegada s’esdevingué i pengeu-la en algun espai físic o virtual que considereu adequat.

AUCA Allò que tal vegada s'esdevingué!

2009-03-07T19:31:00.001+01:00

BubbleShare: Share photos - Find great Clip Art Images.

Personatges(act.3)

2009-02-25T13:14:00.014+01:00

7. Dibuixeu els personatges de l'obra tal com us els imagineu, escanegeu els dibuixos i pengeu-los al vostre blog. Podeu acompanyar cada personatge amb una frase representativa que hagi dit a l'obra.

Abel, gairebé plorant:El pare sabrà tot això que has dit.

Adam, amb la boca plena:Les dones no ho volen.He!he!he! Què hi farem!(De cop.)I on és, l'altre?

Caïm: Un pecat o una badada?Ell mateix t'ho ha dit.Es van confondre d'arbre!Àngel, no t'ho prenguis tan a la valenta. Tot ha estat per culpa d'un capritxet de la Nara. De totes passades volia tastar aqueixes peres.

Diable: Eva, amiga meva, he vingut per advertir-te d'un perill...

Eva: Temo per tu fill meu!(Peta un gran tro.)Iiiiii!Quin horror!Entrem a casa...I aquelles criatures, que són al riu...

Nara: Però a mi em fa angúnia que se'm disputin.No sé per qui decantar-me...Escolta, ara se m'acut una idea.Jo sóc una i vosaltres sou dos...¿I si féssiu torns, tu i Abel?

Querub, autoritari:Dóna-me-la.(Li pren la pera amb grans miraments.)Zútel!(Un dels QUATRE ÀNGELS s'acosta al Querub.)Té.(Li passa la pera.)La lliuraràs a la Dominació de guàrdia i li comunicaràs que jo he restat entre els homes per tal d'aclarir el fet.Després torneu al Jardí de l'Edèn.(En to de comandament.)A...les!

He posat les anteriors cites perquè caracteritzen els diferents personatges.

Mite de Prometeu

2009-02-14T11:53:00.010+01:00

MITE DE PROMETEU

En la Teogonia i en Els treballs i els dies d’Hesíode, i en el context de la narració teogònica, es desenvolupa un mite (en dues versions diferents) segons el qual Prometeu (literalment «el que preveu per endavant»), un tità fill de Jàpet i de Clímenes, va robar el foc sagrat a Zeus per venjar-se d’ell, i el va entregar als homes que acabaven de ser creats. Assabentat Zeus del robatori de Prometeu el va castigar lligant-lo a una columna i enviant-li un àguila voraç que li devora el fetge que es va regenerant en un suplici etern. Per castigar també els homes afavorits per Prometeu, Zeus els envià dos càstigs: un d’ells és la creació de la dona, representat pel mite de Pandora; l’altre és representat per Epimeteu que encarna la malaptesa humana. Aquest mite va ser reprès per Èsquil a la seva obra Prometeu encadenat, en la que es presenta Prometeu com a representant de l’esperit d’iniciativa i instructor de la humanitat, i en la que es manifesta una certa desconfiança respecte de les divinitats. De fet, Prometeu era venerat a Atenes com a patró de la indústria, la ceràmica i l’artesania en les «Prometeies». Així, doncs, aquest personatge mític encarna un doble aspecte:

- d’una banda, representa el benefactor de la humanitat, ja que és qui li atorga el foc, entès com a símbol de les habilitats tècniques i de la capacitat de transformar la natura;

- d’altra banda, representa la desmesura i la imprudència, ja que va desobeir els déus suprems, la qual cosa comporta necessàriament un càstig.

Però, sense les seves connotacions religioses, Prometeu representa la humanitat mateixa, que amb la seva tècnica pot dominar la natura, però si aquest exercici del seu saber és desmesurat, ocasiona necessàriament desgràcies en forma de pobresa per a molts i riquesa per a pocs, guerres, desavinences socials, enveges, etc.

Plató posa en boca del sofista Protàgores, en el diàleg del mateix nom, una versió d’aquest mite en què Prometeu apareix com a símbol de la indústria i la tècnica humana que, pels seus propis mitjans i sense recórrer als déus, aconsegueix progressar.

Prometeu robant el foc a Zeus

A Prometeu li debora un àguila el fetge

Caïm matant a Abel

Caïm

Allò que tal vegada s'esdevinguè pren com a motiu argumental els primers capítols del Gènesi de l'Antic Testament (Bíblia). L'autor reescriu el mite bíblic sobre l'origen de la Humanitat per articular una comèdia irònica sobre la família i els valors tradicionals de la societat burgesa.

Caïm és el personatge central. A diferència de la Bíblia, és un personatge positiu, és desobedient, no accepta impoicions arbitràries i qüestiona tot allò que no comprèn. Discuteix el conformisme dels seus pares i les ordres divines.

Prometeu i Caïm són molt semblants, els dos desobeeixen les prohibicions fetes per Déu, és qüestuonen tot allò que saben, són inconformistes..

Activitat 3

2009-02-10T20:40:00.008+01:00

1.Allò que tal vegada s'esdevingué respon al gènere teatral de comèdia. Però, ¿què és una comèdia? Busca "comèdia" a es.wikipedia.org i resumeix-ne el contingut. ¿Trobes que podem aplicar la definició de comèdia a Allò que tal vegada s'esdevingué? Justifica la resposta.

La comèdia és un dels gèneres clàssics del teatre i d'allà s'ha estès a altres arts com el cinema. Es caracteritza per mantenir un to optimista, amb un final feliç i sovint per tenir elements d'humor o d'ironia. A vegades es construeix una comèdia com a paròdia d'una altra obra.

Sovint els personatges, de la comèdia es veuen enfrontats a les dificultats de la vida quotidiana, moguts pels seus propis defectes cap a desenllaços feliços on es fa escarni de la debilitat humana. La comèdia s'origina al món grec, però es va desenvolupant durant l'edat mitjana (molt poc) i sobretot durant l'Edat Moderna, fins a arribar als nostres dies. Com en altres gèneres dramàtics, a la comèdia l'acció dramàtica la determina el personatge protagonista; per aquest motiu no és estrany trobar personatges amb to tràgic en drames còmics, sempre que aquests siguin, per dir-ho d'alguna manera, personatges secundaris.

Allò que tal vegada s'esdevingué és una obra de teatre en el que podem trobar comèdia, si heu llegit el llibre veureu com aparèixen algunes de les característiques anomenades anteriorment, com que els personatges s'enfronten a una sèrie de dificultats, utilitzen molt la ironia,hi ha una part tràgica, la mort de l'Abel,té un final feliç...

2.Descriu els trets físics i de caràcter dels personatges: Adam i Eva, Caïm i Abel, el Querub, Nara i Jahvè.

Adam: és el pare, té vint-i-dos anys, encara que aparenta uns 40. Porta posada un mena de túnica sense mànigues i llarga fins al genoll. Té barba descurada.
És un home gandul, avar, conformista, enyoradís del temps del paradís que va perdre per culpa de la seva dona, a la qual critica i insulta constantment.
Menysprea, en certa manera, al seu fill Caïm ja que creu que li posarà en evidència davant de Jahvé.

Eva: és la mare, té vint-i-dos anys, encara que aparenta uns 40. Té un aspecte molt maltractat, el seu cos ha quedat desfigurat després dels tres parts.
És tendra, comprensiva, treballadora, s’estima i dona molt d’amor als seus fills, i té sensacions tan humanes com són el dolor i el plaer. També enyora el temps del paradís.

Abel: amb un veu aguda i ridícula, amb gestos afeminats, és feble, envejós, covard i sense cap mena d'imaginació ni voluntat de domini. Acata sense vacil·lar l'autoritat i accepta tot allò establert intentant utilitzar-ho en benefici propi.

Caïm: és el personatge central de l'obra, el seu rival és Abel, però Caïm s'ha convertit en l'individu positiu de la història. L'autor ens el presenta com un artista (pinta en una cova amagada). És un home nou, que fa ús d'unes noves armes: la protesta, el rebuig de tot allò imposat, el treball... Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces.

Querub: és un àngel que va viure un passat conflictiu i ara respecta al poderós Déu.

Nara: és agradable, capritxosa, senzilla i despreocupada. És el centre de les disputes entre els seus dos germans per la seva possessió.

Jahvè: és una veu en off, on es presenta com el que té el poder sobre tothom.

3.Comenta, posant com sempre exemples, quines actituds davant la vida representen els personatges d'Adam, Caïm i Abel.

Adam: aquest junt amb Eva és el creador de part de la humanitat, ja que va ser el primer creat per Déu, i el primer en posar nom a objectes, elements relacionats amb la natura...
Caïm: és el descendent que continuarà creant fills, per crear la humanitat i seguirà posant noms a tot allò que vulgui.
Abel: representa a el bo d'entre els germans, aquest com el mata el seu germà, no tindra cap futur.

4.Elaboreu un resum de l'obra tot dividint-la en tres parts: plantejament, nus i desenllaç.

Plantejament:Adam i Eva són expulsats del jardí de l'Edén, un cop fora tenen dos fills, en Caïm i l'Abel, totalment diferents, mentre en Caïm és valent, incomformista, etc., l'Abel és feble i afeminat, també tenen una filla,Nara, la qual és una de les causes principals de les constants baralles dels germans.

Més tard un d'ells s'haurà de casar amb ella, en Caïm la vol i es capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir-la, en canvi l'Abel ho fa per emprenyar.

Nus:Nara demana a Caïm que li porti una fruita del Jardí, aquest per tal d'estar amb ella, ho fa, però només aconsegueix agafar-hi una ja que mentres esta allà sent sorolls.
Abel i Nada es volen casar, i quan Caïm ho sap, ple de ràbia mata al seu germà.

Desenllaç:finalment Caïm no es castigat per Jahvè, sinó que aquest el garanteix que si algu el mata pagarà set cops la seva mort. Ell i Nara hauràn de formar un nou món en un altre lloc.

5.En acabar l'obra, Caïm es converteix en l'iniciador d'un món nou. Expliqueu els criteris i els elements en què es basarà aquest món que Caïm vol crear amb Nara.

Caïm i Nara comencen un nou viatge junts. Han de continuar la humanitat amb els seus fills, i els seus germans, fills d'Adam i Eva.

Aquests hauran d'aconseguir el pa per a si mateixos, conrear, portar el ramat, construïr una casa per poder refugiar-se d'aquelles bèsties, tot amb la seva pròpia suor, "Caïm diu: Ara no parlem de mort. Ara parlem de vida!Altrament, mira! Mira aquestes valls desertes i ermes.Cal treballar les terres planes. La terra és de qui la treballa, no ho sabies? Jo ho sé massa i les meves suors em costa! Manquen molts braços a l'agricultura".

Crearan un món d'inconformistes i lluitadors.

6.Creieu que els personatges femenins responen a tòpics sexistes? Posa'n exemples.

Durant tota l'obra de Joan Oliver els personatges femenins responen a tòpics sexistes. Les úniques dones que hi apareixen, la Nara i l'Eva, són persones tractades molt malament, com a unes inútils, capritxoses, passotes, etc.
Els homes les fan inferiors a ells, i ho podem veure per les conversacions entre ells quan parlen amb les dones, "Calla, boja" o "No siguis beneita"

Activitat 2 Armand Obiols

2009-02-09T20:16:00.003+01:00

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve (Sabadell, 1904 - Viena, 1971) va ser un escriptor, periodista i crític literari català.

Autodidacta i d'obra escassa i poc coneguda, fou un dels principals integrants, conjuntament amb Joan Oliver (Pere Quart) i Francesc Trabal, de l'anomenat Grup de Sabadell, fundat l'any 1923. Col·laborà en el buc insígnia del grup, l'editorial La Mirada. Mostrà en tot moment un marcat rebuig per la burgesia de la seva ciutat. Fou durant el 1938 redactor en cap de la Revista de Catalunya.

El 1939, l'any que s'exilia a França un cop acabada la guerra civil espanyola, comença una intensa i complicada relació amb Mercè Rodoreda, que durarà fins a la mort d'Obiols. Els seus consells literaris i el seu profund coneixement de la literatura catalana seran enormement valuosos per la creació narrativa de Rodoreda.

El 1951 entra a treballar a la UNESCO, de traductor a Ginebra. Uns anys més tard s'instal·la a Viena on exerceix d’assessor cultural també per a la mateixa institució. Durant la darrera etapa de la seva vida, Obiols viu distanciat de Rodoreda, que reparteix el seu temps entre Ginebra, París i Barcelona. Malgrat la separació física, mantenen una intensa relació epistolar. El 1971, a Viena, mor sobtadament a l'Hospital de la Universitat. Pòstumament, el 1973, el seu amic Pere Quart aplega en Poemes la seva escassa producció poètica i escriu per a l'ocasió una notícia biogràfica d'Obiols.

Activitat 2 Francesc Trabal

2009-02-09T15:18:00.005+01:00

Explica breument qui eren Francesc Trabal i Armand Obiols (adjunta-hi alguna foto dels personatges).

Francesc Trabal i Benessat neix a Sabadell el 5 de maig de 1899. Personatge inquiet i brillant, té, des de molt jove, un paper actiu i destacat dins la cultura catalana de l'època. Als divuit anys, a la seva ciutat natal, forma part d'un cercle d'amics en què figuren personatges importants del món de les lletres, l'art i la política. Joan Oliver és amic seu i company de tasca, de viatges i de facècies durant molts anys.
Era un home entusiasta, sociable i ple d'activitats culturals. Redactor i director més tard del Diari de Sabadell, hi escriu articles curiosos, divertits, plens d'acudits nous i d'embolics colpidors, molt en la línia dadaista d’épater burgesos i també polítics. Anima i dirigeix revistes, debats, associacions...

Activitat 1

2009-02-09T15:01:00.002+01:00

ACTIVITATS 1

1. Amb quin sobrenom es coneix Joan Oliver com a autor de poesia?A Joan Oliver se'l coneix com a Pere Quart.

2. En quin any va néixer?
Joan Oliver va néixer l'any 1899 i va morir l'any 1986.

3. Joan Oliver provenia d'una família pobra o acomodada?
Provenia d'una família acomodada.

4. On va començar a publicar?
Va començar a publicar al Diari de Sabadell.

5. On va haver-se d'exiliar quan va acabar la guerra civil espanyola?
Primerament va haver-se d'exiliar a Frànça previsionalment i més tard va marxar cap a Santigo de Xile.

6. Com solen ser els personatges de les seves obres teatrals?
Els personatges solen ser esquemàtics, estereotrips ned¡gatius de tot allò que l'autor vol criticar...

7. Oliver projecta la seva visió humorística i sarcàstica sobre... quina classe
social?
Sobre la classe social alta.

8. Com es caracteritza el llenguatge literari de Joan Oliver?
El seu llenguatge es caracteritza per ser d'una manera col·loquial i amb un to familiar, però a la vegada és un llenguatge molt treballat i curat.

2008-12-17T08:45:00.000+01:00

BubbleShare: Share photos - Play some Online Games.

Escriptors (biografies)

2008-12-15T22:44:00.009+01:00

AUSIÀS MARCH
Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria.Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: va ser senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives.Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments.Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions.Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València.

LÓPEZ PICÓ
Barcelona, 1886 - Barcelona, 1959
Nom amb què és conegut el poeta i editor Josep Maria López i Picó. Es llicencià en lletres, i va ser alt empleat de la diputació de Barcelona i secretari perpetu de la Societat Econòmica d'Amics del País. Gran amic de Josep Carner i mestre de Carles Riba, fundà, amb Joaquim Folguera, La remet("Revista") Revista i les remet("Publicacions de La Revista") Publicacions de La Revista. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1933). Els seus primers llibres tingueren molt de ressò entre els crítics (Xènius, Riba) i una ampla influència literària Intermezzo galant (1910) i Turment-frument (1910) enceten una línia que parteix més de la introspecció i de les lectures que de la realitat. Poemes del port (1911), Amor, senyor (1912) i Epigramata (1915) marquen la seva evolució espiritual i la recerca de Déu, l'espectacle de la ciutat i el gust per la imatge intel·lectualitzada i l'epigrama, un dels quals serví a Ortega y Gasset per a formular la teoria de la metàfora. L'ofrena (1915) dóna el neguit i un cert rebuig de la mort. De vegades hi ressona Ausiàs Marc, i sovint els simbolistes francesos Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), Popularitat (1922), La nova ofrena (1922) i Elegia (1925) accentuen el corrent intel·lectual i filosòfic i l'estil de la poesia pura. Invocació secular (1926), centrat en la creació d'Adam i Eva, té una arrencada bíblica i reminiscències de Dant. Epitalami (1931), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936) reiteren uns altres dels seus motius: el Déu personal i tutelar, l'amor, la llar i la casolaneria, l'amistat, la pàtria sense abrandaments i l'ètica ideal de l'home. Poesia metafísica o madrigalesca, conceptual i de vegades abrupta, abstrusa o circumstancial, cerca l'ascesi d'ell mateix i la nuditat expressiva, però amb poca musicalitat. A la postguerra la seva obra, que en conjunt abastà prop de noranta títols, s'acostà a Claudel, i es féu més apologètica i teològica: Via Crucis (1947), Maria Assumpta (1947), Job (1948), Oda a Roma (1950), El mirall de Déu (1951), etc, i la poesia completa (1948), de la qual ha sortit només un nodrit volum. La seva prosa, típicament orsiana i de vegades superficial, recull notes, articles i epistolaris. Cal destacar-ne Moralitats i pretextos (1917), L'home del qual es parla (1922), A mig aire del temps i Lleures del pensament (1935).

RIBAS:
Ricard Lamote de Grignon i Ribas (Barcelona 1899 - 1962). Compositor i director d'orquestra. Fill de Joan Lamote de Grignon, va neixer a Barcelona el 25 de setembre de 1899 i va morir també a Barcelona el 5 de febrer de 1962. S'inicià al món de la música de la mà del seu pare i posteriorment estudià al Conservatori del Liceu i a l'Acadèmia Marshall. Als 20 anys s'incorporà a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i a la del Gran Teatre del Liceu. El 1930 va ser nomenat director de l'Orquestra Simfònica de Girona i el 1932 guanyà la plaça de subdirector de la Banda Municipal de Barcelona. A l'acabar la guerra civil marxa a València, on el seu pare és traslladat. Allí ocupara el càrrec de sots director de la recentment creada Orquestra Municipal, al costat del seu pare que en serà el director. El 1948 torna a Barcelona, però degut a la impossibilitat de recuperar el seu càrrec a la Banda Municipal es dedicarà especialment a la composició i la pedagogia musical. El 1957 ocuparà la subdirecció de l'Orquestra Municipal de Barcelona col·laborant estretament fins a la seva mort amb Eduard Toldrà, que n'era el director. La seva obra inclou des de peces per a piano fins a poemes simfònics, també música de cambra i música simfònico-coral. No podem oblidar les seves aportacions al repertori sardanistic i a les bandes sonores per a pel·lícules.El fons Lamote de Grignon, amb obres de'n Ricard i del seu pare, Joan, va ser dipositat al Centre de Documentació Musical de la Generalitat de Catalunya i actualment es troba dins la secció de música de la Biblioteca de Catalunya.

Els amants, Libre de meravelles(1971)

2008-12-15T21:07:00.003+01:00

ELS AMANTS

La carn vol carn

AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquest poema de Vicent Andrés Estellés són un conjnt de versos alexandrina 6+6,això vol dir que són d'art major, amb versos lliures.

Aquest tracte com dos amants viuen l'amor com si fossin joves, un amor apissionat i ple de vivesa. L'autor descriu durant tota l'obra l'amor dels amants comparant-los amb les edats i recordant coses de la vida quotidiana.

El tema és l'amor apassionat de dos amants.

Durant aquest text trobem diferents recursos: començant pels antítesis, al vers 2(matí i nit), 11 i 14 (educat i bruc i salvatge, hiperbaton al vers 2 (feroçment ens amavem del matí a la nit), evocació, vers 3 (tot ho recorde), pleonasme al vers 4 (han passat i anys), 14 (amor), 18 (ignorem) i 23 i 24 (amants), enumeració al vers 10 (i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.), paral·lelisme al vers 4 (Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses), 7 i 8 (com un costum amable/com un costum pacífic) i 19 (Les estances de Riba i LEs RImes de Bécquer), comparació al vers 9, ho fa amb el seu despertar i un vell huracà (Es desperta, de sobte, com un vell huracà) i una metàfora al vers 5 (em pren aquell vent) concepte de l'amor no cortès i sense detalls.

Mitologia (mort)

2008-12-13T12:03:00.003+01:00

- Parques/Moures: aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones, això vol dir que una d'elles Cloto era la que filava la vida (dóna vida), la segona, Quesis, mesurava aquest fil (la durada de la vida), la segona, Atropo, talla el fil.( matar).

- Tarratos: és la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: és la perona que porta la barca, posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.

Antologia Poètica

2008-12-10T13:40:00.006+01:00

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.

La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany a Vicent Andés i Estellés, amb el títul és així, si us plau, a l'obra La nit
(1956), la qual inclou poesias sobre la mort de la seva filla que és va produis quan ella tenia quatre mesos, un fet que va culpie a ell i a la seva muller d'una manera molt profunda, aquest títol comprta a la foscor, vol dir la mort. Encara que no era el primer cop que li moria algú, el seu oncle i l'avi van morir quan ella era jove.
La nit bàsicament parla de la mort de la seva filla, però en aquesta concretament és parla més sobre la mort. Formada per la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Està fet en forma de diàleg (el paràgraf 1 i 3), amb moltes interrogacions, algú que pregunta i un altre que respón, amb el vers bisíl·lab i les paraules monosíl·labes amb rima assonant en -o (toc, socs, cloc, Mort) i rima consonant (toc i és).
Els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les pases de la persona que ha mort i fa soroll.
La composició aparentment sencilla, infantil pero si es treballa és molt seriosa, trobem onomatopellas (toc, toc), pleonasme (La Mort), antítesi(ve i se'n ve, descalça i duu socs), una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).

Antologia poètica

2008-12-08T19:39:00.003+01:00

Cançó de bressol, La nit (1956)

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

El poeta parla sobre els seus sentiments, va tenir una filla
i va morir als quatre mesos.

El tema és la mort i l'amor.

És un romanç heptasíl·lab on tots
els parells rimen en asonant.

La nit és unametáfora de la mort.

Hi ha una repetició al vers 2 (meua), al 10 (meu) i al 13 (ama).
Al vers 1 apareix un intensificador (jo).
El vers 3 i 4 es refereix a que és com un cercle, ell s'alimenta
d'ella perque la continua recordant.
El vers 11 vol dir que és importantm molt més que la seva vida.
Els 4 últims versos volen dir que la seva filla ho és tot.

Al vers 13 i 14 hi ha un encavalcament.

Vicent Andrés Estellés

2008-12-05T10:59:00.005+01:00

BIOGRAFIA

Vicent Andrés va néixer a l'any 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. Amb un pare forner i una germana, Carme.

Els llibres "L'ofici de demà" i "Coral romput" recorda les morts familiars de la seva infantesa.

La vocació literària es va desvetllarpel teatre, i durant el 1935-36 ja va començar a escriure poesia. Durant la guerra española tenis 12 anys i ja habia començat a escriure peces teatrals "de combat". Va deixar els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Segarra, de Josep Carner...

Acabada la guerra va començar a treballar de forner, després d'orfebre, de mecànograf i d'ordenança.

El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada", va cursar la carrera com a becat a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. El 1945 va anar a fer de soldata Navarra on va escriure poesia catalana. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" on va arribar a ser el redactor el 1958 fins el 1978.

El seu primer llibre va ser "Ciutat a cau d'orella"(1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, van tenir una filla que es va morir als 4 mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure "La nit"(1956) i "Primera soletad". Més tard va tenir dos fills, Vicent i Carmina.

Després publica "Donzell amarg"(1958) i "L'amant de tota la vida"(1966). Refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Berjassot", de difícil datació a causa d'aquest continuat procés de reelaboració.

Durant els anya seixanta, organitzava campanyes agressives contra qui feien esfoços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencials amb el diari "Las Provincias"

El 1971 treu 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.

L'any 1972 publica l'Obra Completa amb un primer volum Recomane tenebres, que va obtenir el premi de la Crítica Serra d'Or.

La idea de fer un cant a València que aviat es va convertir en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural on s'identifiqués tot el país, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari "Mueal del País Valencià" un parell o tres de dies després dela mort del dictador Franco. COnsta de 60 llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat, fet que en l'evolució poètica li dona una nova dimensió. "Mural del País Valencià" - va començar a publicar fragments a partir del 1978.

L'única obra de teatre publicada "Oratoris del nostre temps(1978), també va fer guions de cinema, tres obres de caràter autobiogràfic "Quadern de Bonaire"(1985), El tractat de les maduixes"(1985) i LA parra boja (1988) i en prosa "El coixinet"(1987).

En homenatge del poeta, des de 1973 es convoca, dins la Nit dels Premis de València, el 1975 amb la Lletra d'Or i el 1978 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Aquell mateix any va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys. Es veia perseguit per sectors de la dreta franquista. A més de la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de Burjassot.

Els temes recurrents de la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor, construïts fonent diversos registres.

Va partcipar en nombrosos recitals conjunts als diversos llocs dels Països Catalans.

-1984 premi de les Letres Valencianes
-1990 homenatge de la Universitat Catalana d'Estiu i Prada i els Premis d'Octubre

Va morir a València l'any 1993.

Elements configuradors: la poesia simbolista, la música i les arts plàstiques

2008-11-24T15:31:00.002+01:00

Les propostes poètiques del simbolisme francès són vistes com la via de renovació del llenguatge narratiu. Desapareixen, doncs, les fronteres entre el llenguatge denotatiu(considerar propi de la poesia) i el connotatiu (considerat propi del vers), i el ritme poètic, les imatges i les metàfores s'nstrauren en la prosa.

La poesia busca noves formes rímiques a través de la música. El concepte de poesia es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers(la prosa rimada i el poema en prosa). El llenguatge poètic de moltes obres narratives fa que puguin ser definides com a poemes en prosa.

Diferents arts s'apliquen a la narrativa, i surten textos suggerents basats en les imatges sensorials, visuals, auditives, tàctils, etc, que desvetllen l'emoció i la imaginació dels lectors a través de la suggestió.

Victor Català

2008-11-18T19:07:00.002+01:00

Caterina Albert Paradís va néixer a l’Escala, 1869-1966. Era la gran de quatre germans i de família benestar, el seu pare, Lluís Albert, era advocat, polític i propietari rural.

Va estudiar a Girona durant un any però marxà ja que allò no li va agradar, llavors va tenir uns professors particulars, la qual va tenir una gran formació, al seu barri hi havia una llibreria on li deixaven llibres i s’assabentava del que passava per Europa, també parlava francès. Aquesta va aprendre pel seu compte, era una persona autodidàctica.

La seva mare sempre estava malalta, tenia grans depressions, llavors la seva àvia genovesa era qui realment la vigilava, ja que el seu pare viatjava per qüestions de treball.
Quan va morir el seu pare la propietat rural era heretat fill més gran, però aquest renuncià ja que estava a Barcelona estudiant la carrera d’advocat.

A la seva biografia deia moltes falsedats, ella explica que mai havia sortit del seu poble i realment els seus biògrafs van dir que havia viatjat a Barcelona, a passar dies allà on anava al teatre, al Liceu, a provar-se roba..., i fons i tot per Europa.
Deia que portava una vida de monja, que es quedava a casa tancada tot el dia amb la seva mare, però també expliquen els biògrafs que es quedava a casa per dedicar-se a l’escriptura.
No va tenir fills.

Primers escrits:
- Virgili d’Alaescala: primer pseudònim (1897).
- Publica a l’Almanac de l’Esquellada de la Torratxa
- Al 1898 guanya un premi als jocs florals d’Olot amb un poema i un monòleg: La infanticida(nena que mata als seus pares)
- La cruesa d’aquest drama i el fet d’haver estat escrit per una dona genera una gran polèmica.
- Decideix amagar la seva identitat igual que moltes escritores d’aquella época.
- Lo cant dels moros: poemes que es publiquen amb el pseudonim per primera vegada, pel matrimoni Sitjà-Carcassó.
- Maragall comentà aquest llibre en un article.

- Duran set anys escriu(moment modernista):
1. El cant dels mesos (1901)
2. Quatre monòlegs (1901)
3. Drames rurals (1902)
4. Ombrívoles (1904)
5. Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905)
6. Solitud (1905)
7. Caires Vius (1907)
- Durant el moment modernista:
1. Destaca la narrativa.
2. Món rural.
3. Òptica pessimista i fatalista.
4. lluita de l’individu contra els elements que impossibiliten la seva realització.
5. Interès pels mos interiors de les persones, sobretot de les dones.

- Escriu(noucentista):
1. La Mare-Balena (1929)
2. Contrallums (1930)
3. Un film 3000 metres (1926)
4. Antologia Marines (1928)
- Durant el moment noucentista:
1. Narrativa rural.
2. Característiques de l’anterior.
3. Adaptació a la modernitat amb introducció del cinema.
4. Novel·la ciutadana no burgès.
- Escriu (postguerra):
1. Retablo (1944)
2. Mosaic (1946)
3. Vida mòlta (1950)
4. Juvileu (1951)

Origen i concepte de la novel·la

2008-10-27T22:08:00.004+01:00

Origen i concepte de Novel·la

La novel·la és una ficció narrativa en prosa, extensa i complexa de successos imaginaris y semblants a la realitat..

La paraula novel·la ve etimològicament del llatí ‘novus’, que significa nou. En italià ‘novella’ és també una novetat o succés interessant. El novel·lista crea successos nous, però verosímils i els narra amb bellesa literària. La aspiració màxima de la novel·la és despertar en el lector el gust i el plaer per la lectura. La prosa per tant deu ser amena i interessant i les seves descripcions clares.

La novel·la és, abans de tot, una narració. El novel·lista ens explica una historia i ho fa en prosa, la qual distingeix a la novel·la dels altres subgèneres narratius, com la epopeia i la poesia narrativa.

La historia narrada és fictícia, el que permet diferenciar-la de la biografia, autobiografia, relat de viatges i de les obres històriques. Hi ha moltes novel·les, però, que produeixen situacions reals o històriques però la essència de la narració segueix sent fictícia.

Las novel·les posseeixen una certa extensió, que serveix per distingir-la de gèneres narratius pròxims com el conte i la novel·la curta.

Els successos que ens narren en una novel·la constitueixen a la seva trama i els individus que fan seguir la trama son els personatges. Els fets narrats succeeixen en un lloc i en una determinada època, el qual defineix l’espai i el temps de la novel·la (ambientació). El novel·lista inventa un món de la seva pròpia imaginació, però semblant al món que l’envolta. D’ això resulta que per conèixer una època determinada, amb els seus problemes i costums, no hi ha res millor que llegir una novel·la representativa d’aquest moment històric..

La historia fictícia s’estructura lingüísticament en un discurs amb unes tècniques narratives característiques.

El novel·lista necessita ampliar les seves idees centrals amb tot el que succeeix en la vida dels seus personatges detenint-se als detalles, a vegades superflus, sempre que puguin donar llum al lector. Ortega i Gasset va dir al respecte “ Una narración somera no nos sabe, necesitamos que el autor se detenga y nos haga dar vueltas en torno a los personajes”. Això fa que l’obra sigui de naturalesa complexa i complicada. En general, els diferents successos s’enllacen, canviant d’ambient, existeixen nombrosos personatges amb diferent problemàtica o diferents plans temporals, però sempre deuen tenir un enllaç progressiu dins de la mateixa trama. El lector es diverteix d’aquesta complexitat tractant d’ interpretar què és el que està succeint dins de la novel·la.

Uns cops predominen en la novel·la la imaginació i altres realitat. Això el permet oferir testimonis variats: de tipus social, de tipus biogràfic, d’evasió, d’aventures, etc. La novel·la presenta situacions que es poden creure. El principal en una novel·la és que el lector s’identifiqui amb ella. Es aparent veritat que pot ser obtinguda de la realitat mateixa o pot ser producte de la imaginació de l’autor, però sempre els successos deuen ser creïbles par al lector. La verosimilitut no és necessàriament el que comunament passa en la societat, sinó que també quan es concedeix en el món de la fantasia sempre que es trobi motivat pel antecedents i justificat per les conseqüències.

A més de procurar la bellesa estètica, la novel·la identifica al lector, com cap altre gènere, amb els personatges, en els quals es veu reflectit molts aspectes de la seva pròpia vida.

Historia de la novel·la

La novel·la, encara que és un gènere tardant respecte als demés gèneres clàssics posseeix una dilatada historia. Durant la seva evolució es poden distingir els següents períodes:

1. ÈPOCA ANTIGUA. La presencia de narracions novel·lesques apareixen en el món hel·lènic en los segles I-II d.C., com a conseqüència d’una relativa activitat econòmica que permetia l’existència d’un públic burgès, les quals els seus ideals es veien reflectits en aquelles narracions. Son exemples del gènere Dafnis y Cloe de Longo i les Etiópicas de Heliodoro. En aquestes narracions ja estan presents els trets essencials del gènere: l’artifici narratiu és basa en l’ amor, que troba una sèrie de dificultats, de dos joves. Rere passar per una sèrie de proves i de successos, en un ambient idealitzat, s’arriba al final feliç, amb la unió dels enamorats.
A Roma, aproximadament per les mateixes dates, ens trobem amb altres relats com el Satiricón, de Petronio, y las Metamorfosis (o El asno de oro) de Apuleyo.

2. ÉPOCA MEDIEVAL. L’origen de la novel·la medieval va associat al naixement de les llengües romàntiques. Primerament a França i després en altres nacions europees, es difonen relats de considerable extensió, al principio en versos i després en prosa, amb una temàtica variada. La novel·la clàssica com Roman de Troie, de Benoít de Saint-Maure, la cortés-caballeresca como Tristán y Lancelot, de Chrétien de Troyes, la alegórica (Blanquerna, de Raimundo Lulio), etc.
La literatura italiana dels segles XIII i XIV s’apropia de tot aquest material i, reelaborant-lo, propicia l’obra de Boccaccio (El Decamerón, Fiammetta), que esta dirigida a la burgesia de l’ època.

3. SEGLES XVI i XVII. A Espanya, durant el segl XVI sorgeixen diferents tipus de novel·la: la novel·la pastoral (Diana, de Jorge de Montemayor; Diana enamorada, de Gil Polo); la novel·la morisca (Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa), continuació de la novel·la de cavalleries (Amadís de Gaula, reestructurada i publicada per Garci Rodríguez de Montalvo) i la novel·la picaresca (Lazarillo de Tormes).
A França també es publica una novel·la important: Gargantúa y Pantagruel, de Rabelais.
Durant el segle XVII es continua la escriptura de novel·les picaresques (Guzmán de Alfarache, de Mateo Alemany; El Buscón, de Quevedo) y de novel·les pastorals (Astrée, de Honoré d'Urfé). Apareixen novel·les educatives (Las aventuras de Telémaco, de Fénelon), psicològiques (La princesa de Cléves, de Mme. de La Fayette), al·legòriques (El Criticón, de Gracián), dialogades (La Dorotea, de Lope de Vega), etc., fins desembocar a la primera novel·la moderna que és El Qiíijote de Cervantes.

4. AL SEGLE XVIII. Els novel·listes del segle XVIII defenen la novetat de la seva forma de novel·lar, en quant el gènere es planteja en aquesta època la indagació documental de la societat i el retrat -i la crítica- de les diferents classes socials, sobre tot de la burgesia.
Neix així la novel·la burgesa, sobre tot en Inglaterra i França -Espanya, que va crear la novel·la moderna, és queda al marge- amb una rica varietat de temes (ètics, psicològics, crítics, sentimentals ... ). Citarem només les obres més representatives: Tristram Shandy, de Sterne; Robinson Crusoe, de Defoe; Tom Jones, de Fielding; Los viajes de Gulliver, de Swift; les noveles de Rousseau, Voltaire, Diderot, les pre-romàniques com Desventuras del joven Werther, de Goethe o Las últimas cartas de Jacopo Ortis, de Hugo Fóscolo.

5. EL SIGLO XIX. Més variat encara és el panorama novel·lístic del segle XIX:
· Grans quadres realists o naturalistes de la societat de l’ època:
Balzac, Flaubert, Dickens, Tolstoy, Thackeray, Zola, Galdós, "Clarín"...
· Novel·les històriques: Ivanhoe, de W. Scott, Los novios, de Manzoni.
· Novel·listes que afronten els problemes fundamentals de l’individu amb la societat: Stendhal, Constant, Musset.
· Novel·les d’ idees, que debaten complexos problemes morals: Crimen y Castigo, de Dostoievski.
· Novel·les fantàstiques o sobrenaturals: Les aventures de Arthur Gordon Pim, de Edgar Allan Poe.
· Novel·les psicològiques com les de Henry James.
· Novel·les d’aventures: Moby Dick, de Melville; La isla del tesoro, de Stevenson, etcètera.

6. EL SIGLO XX. Al segle XX la novel·la va arribar al seu màxim desenllaç. No només sorgeixen nous temes, sinó que s’assisteix a una profunda renovació de les tècniques narratives. Això s’estudiarà al curs Gèneres Literaris 3201.

Alguns dels temes i novel·listes més característiques d’aquest segle són:
· La epopeia de la memòria: En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust.
· L’angoixa existències: La metamorfosis, de Franz Kafka; La náusea, de Jean-Paul Sartre.
· La problemàtica personal: totes les novel·les de Unamuno.
· L’experiència humana, captada a través del llenguatge: Ulises, de James Joyce.
· La decadència de la civilització burgesa: La montaña mágica, de
Thomas Mann.
· L’ heroica resistència de l’home l’assetio del mal: tota l’obra de William Faulkner.
· La presència del real meravellós: Alejo Carpentier, Gabriel García Márquez, etcètera

Resum de cada acte de Maria Rosa

2008-10-13T19:54:00.006+02:00

PRIMER ACTE:

En Badori ha arribat al poble amb la intenció de buscar feina. El Gepa diu que no hi haurà cap problema perquè ara vindrien a pagar la quinzena i demanarà que el contractin. També ens explica que ha estat a l’hospital amb el tifus, una malaltia molt greu, que no te feina, ha sigut molt desgraciat. En Gepa li diu que a l’hospital l’únic que a fet a sigut fer el gandul. Aquest li recorda al seu fill, ja que tindria la seva edat si encara fos viu.

En Quirze i la Tomasa venen barallant-se, llavors en Badori es fica ja que això que fan no es normal , però per a ells si que ho es, i finalment acaba rebent.
Al marit de la Maria Rosa, l ‘Andreu, l’han enviat a la presó, a Ceuta. El millor amic de l’ Andreu, en Quirze, fa enviar cartes allà on és, per poder mantenir la comunicació.
A la Tomasa no li cau gaire bé la Maria Rosa.
La Maria Rosa treballa rentant la roba dels treballadors de la carretera.

En Marçal explica que l’Andreu està malalt, i decideixen no explicar res a la Maria Rosa.
El capatàs a mort. Aquest els volia rebaixar el sou i va haver una baralla, es van tirar uns sobre els altres. L’Andreu va dir que se’n revenjaria, per això la gent pensa que es el culpable. Encara que la Maria Rosa el defensa a mort.

Aquesta explica els fets, on estava el seu marit la nit anterior i el dia següent: havia tornat del treball preocupat per la baralla.
Al matí següent van anar a casa seva el mossos d’esquadra preguntant per l’Andreu, ja que havien trobat al lloc de l’assassinat un mocador de la Maria Rosa i a casa seva va aparèixer el ganivet que havien utilitzat per matar-ho. Llavors se l’emporten a la presó de Cueta.

Més tard ella vol anar a veure’l perquè el troba molt a faltar.

En Marçal confessa al públic que ha sigut l’autèntic assassinat del capatàs, l’únic que va fer va ser posar els indicis a casa de l’Andreu. Diu que algun dia es confessarà d’això, quan la Maria Rosa sigui seva.

En Badori diu a la Maria Rosa que es van conèixer fa temps al mas de la Rigala, allà va ser on va conèixer també a l’Andreu: esclafant el raïm ella va fer un comentari d’ell perquè es movia com un mico, llavors ell se la va tornar. Des de llavors ella li tenia mania, fins que un dia una noia li va fer un parany perquè es fes mal, ell hi va caure i la Maria Rosa va anar corrents a veure com estava. I a partir d’això les coses van anat fluint.

Donen al Xic una carta on posa que l’Andreu va morir perquè no menjava res.

SEGON ACTE

Han passat 15 mesos d’ençà la mort de l’Andreu, la Maria Rosa està malament i malalta. Viu a casa del seu germà i la Tomasa. Aquests s’han gastat molts diners en medicines per ella.
La Maria Rosa s’adona que s’ha enamorat d’en Marçal, però ella no vol res, ja que li vol ser fidel al seu marit sempre.

Fa 3 quinzenes que no els paguen. La Maria Rosa escriu una carta pels caps, la dicta en Marçal mentre li diu d’una forma indirecte que l’estima.

En Marçal i en Badori surten al carrer a barallar-se, ella té por perquè pot prendre mal i també perquè el pot perdre.

La nit abans que la Maria Rosa marxi, en Marçal pica a la porta perquè l’obri i s’inventa que esta ferit, fa veure que s'ha barallat amb en Badori, encara que no es cert, ell crida a tothom perquè vegin que està a la habitació d'ella per la nit, això en aquesta època no era normal, si estaves a l’habitació amb algun noi t’havies de casar.
En Marçal sent un amor material increïble, és a dir, que la tracte com a un producte, al que li agrada molt físicament. Ell ho donaria tot per a ella, faria el que fos.

Ella no el pot estimar ja que encara està confosa per l’Andreu, encara que ella confessa que també l’estima.

Arriben tots els personatges més importants. Veuen a en Marçal amb la Maria Rosa, aquest els diu que està aquí perquè ella l’ha deixat entrar, i pensa que l’ha enganyada.

Tothom els felicita perquè es casen.

TERCER ACTE:

Els han pagat les quinzenes que els devien, ens trobem que no saben contar-los.

Han acabat la carretera. Diuen que en Marçal va començar dues feines: la carretera i aconseguir la Maria Rosa, i aquestes dues les ha aconseguit.

Regalen als nuvis els regals de boda: en Quirze i la Tomasa els regala la casa perquè ells marxen a viure a l’Aragó per començar una altre carretera, en Gepa els regala el pollastre.

No saben on es la Maria Rosa. Els home parlen sobre la m r, en Marçal explica que li va agradar des de que la va veure, que li agrada que li renti la roba, que sentia que ell estava dintre la roba. La mirava d’amagats entre plantes que punxaven i sent satisfacció fent-se mal.

En Gepa encara té en ment que en Marçal amaga alguna cosa.

La Maria Rosa dubte si l’estima o no, i diu que no es una bona persona ja que li va enganyar aquella nit, ell es defensa perquè ha fet tot per ella.

En Marçal pensa que ha arribat l’hora de confessar a la m r, que ell va ser qui va matar l’Andreu.

La Maria Rosa vesteix molt pobre, perquè no tenen diners, aquesta buscant la roba, troba un jersei d’en que li agradava mol. Plora pensant amb l’Andreu.

Tots marxen cap a l'esglesia menys la Tomasa ques es queda fen el supar i en Marçal.

Despres de la boda, tot seuen a la taula per supar. En Badori regala als nuvis vi, llavors aquest comença a explicar d'on ho ha tret, resulta que es del mas on la Maria Rosa va conèixer a l'Andreu. En Marçal no vol beure d'aquest vi, pero finalment ho acaba fent ja que l'obligen. En Gepa li diu que fa bé de no emborratxar-se perque ell tenia un secret pero se li va escapar perque un dia es va emborratxar. Llavors ell li diu que des deque va morir l'Andreu no ha begut. La Maria Rosa fa fora a tothom i es queda a soles amb en Marçal.

La Maria Rosa l'enganya a en Marçal dient-li que l'estima tant que hagués matat a l'Andreu, llavors ell confesa que és el vertader assassinat i ella el mata amb un ganivet.

Entren tot a l'habitació i el veuen estirat al terra, mort.

Anàlisis del temps

2008-10-12T12:32:00.004+02:00

L'obra de Maria Rosa esta dividida en tres actes, aquesta no segueix el dia a dia, sinó que trobem salts en el temps:

L'obra de Maria Rosa esta dividida en tres actes, aquesta no segueix el dia a dia, sinó que trobem salts en el temps: Durant el primer acte ja estan construint la carretera, culpen a l'Andreu per la mort del capatàs, a aquest l'envien a Ceuta, a la presó. Aquest acte acaba amb la tràgica mort de l'Andreu.

El segon acte, passen 15 mesos després de la mort de l'Andreu, la Maria Rosa no aconsegueix superar la mort del seu marit. Poc a poc s'adona que esta enamorada d'en Marçal, però ella no vol ser infidel al seu marit i evita al Marçal. Però ell convençut del que vol posa en compromís a la Maria Rosa. Mentre tant, els altres treballadors de la carretera intenten que els paguin la quinzena.

Finalment, al tercer acte, els paguen la quinzena i ja han acabat de construït la carretera. En Marçal i la Maria Rosa es casen i, o celebren tots junts.

Personatges

2008-10-10T08:44:00.009+02:00

Aquesta obre trobem una sèrie de personatges, uns vuit més la gent del poble, de classe social baixa:

- La Maria Rosa és el personatge protagonista, perquè al seu voltant gira tota l'acció. És la germana d'en Quirze, per tant la cunyada de la Tomasa. Es una dona jove, casada amb l'Andreu. Es dedica a rentar la roba de la gent que treballa a la carretera. Al principi de l'obra la trobem molt enamorada del seu marit, que el va conèixer mentre berenaven.

- En Badori és un personatge que no era del poble, es a dir, que arriba nou, i comença a treballar a la carretera. S'enamora de la Maria Rosa. És un home que sempre va amb franquesa parlant amb la gent, també és valent perquè s'enfronta amb en Marçal.

- La Tomasa és la dona d'en Quirze, per tant cunyada de la Maria Rosa. Una dona molt treballadora, valenta, que si cal s'enfronta amb els homes, és un personatge on s'aprecia molt la seva personalitat, és una persona histriònica perquè canvia molt d' estat d' ànim. Critica molt a la Maria Rosa perquè no entén que es compadeixi de ella mateixa, però al final es troba que li estima i li intenta ajudar en tot el que cop.

- En Calau treballa a la carretera. No fa un paper molt important, ell només vol aconseguir diners per després poder-se casar amb una noia.

- En Gepa en realitat es diu Anton, treballa a la carretera. Aquest personatge es molt important, ja que gràcies a la seva intervenció, finalment s'acaba descobrint la trama.

- En Quirze és el germà de la Maria Rosa, també marit de la Tomasa, aquest se les estima molt i faria el que fos per elles. Durant tota l'obra ell defèn a la Maria Rosa respecte els seus problemes.

- En Marçal és un personatge pla, ja que durant tota l'obra té un sol objectiu, del qual es aconseguir la Maria Rosa, i farà tot el possible per aconseguir-la. És el millor amic de l'Andreu, el marit de la Maria Rosa.

- En Xic és un treballador més a la carretera.

- I finalment també apareixen homes i dones del poble a les situacions més intenses durant tota l'obra.

Espais escenaris

2008-10-10T08:39:00.004+02:00

Al primer acte es troben :
· a la carretera.
· casa molt pobre.

Al matí (espai temps)

Al segon acte es troben:
· a l'interior d'una casa.

Al vespre (espai temps)

Al tercer acte es troben:
· a l'interior d'una casa molt pobre.

Al vespre (espai-temps)

Estructura externa

2008-10-10T08:35:00.006+02:00

- L'obra eta dividida en tres actes.

- Cada acte té diferents escenes:

· El primer acte té 14 escenes.

· El segon acte té 15 escenes.

· El tercer acte té 11 escenes.

Àngel Guimerà

2008-10-08T08:27:00.003+02:00

LA BIOGRAFIA:

La biografia ha estat motiu de polèmica; laverificació de la seva data de naixement, els aspectes que poden afectar d'una manera més directa la seva intimitat, els factors biogràfics que havien de marcar la seva producció, la idea del mestisstge i un amor frustat.

Lalt voltatge passionalde les seves obres i l'extrema discreció de la seva vida intima, d'aqui prové la inevitable temtació de projectar sobre l'autor i la seva obra lectures psicoanalítiques.

Pel que fa el seu 'mestissatge', inadaptat, diferent, és el motiu recurrent a la seva obra i es evident que si pot trobar una clara relació amb la biografia del dramaturg.

EL DRAMATURG

Durant el període en la creació dramàtica es destacà amb uns models de teatre en català de base melodramàtica en que alternava les comèdies costumistes amb rurals o històrics, però la insatisfacció de molts intel·lectuals volien una altra alternativa que, de passada, atorgués a l'escena local un prestigi literari que l'excessiu popularisme d'aquest dramaturg no assolia. Així, i coincidint amb una reacció d'abast europeu contra els excessos del primer romanticisme, es donà un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la ja establerta la tradició romàntica, tan el verisme més profund en el tractament de la realitat històrica en què s'emmarcaven els conflictes passionals com en la recuperació dels dramas, fou triat per tirar endevant la creació d'una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havi incorporat l'èpica.

La tendància més destacable és, d'una banda l'aproximació a un realisme més sincer, expressat en el plantejament de les trames, en la sobrietat del registre linguistic i la creació d'unes constants temàtiques que l'autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior. Recórrer a conflictespassionals que implicaven en els fons una relació de poder, subratllava sovint, la problemàtica de la inadaptació per la via de l'orfenesa i/0 el missatge, que contenen elements de masoquismes i de sensualitat turmentada. On millor va saber explicar això, va ser en els seus drames en prosa de la década dels noranta amb Maria Rosa, Terra Baixa o La filla del mar. L'aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un model clarament urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció d'aquest període, en què es pot dir que l'autor aconseguí definir una drmatúrgia pròpia d'una força teatral extraordinària, amb una forma tràgica moderna en essencialitzar els conflictes passionals sobre fons coral que fa alhora de contrapunt i d'espectador impotent de conflicte. Si hi afegim la figura que fa costat als protagonistes i sovint anunciael desenllaç del drama (per exemple el Gepa de Maria Rosa o el Tomàs de Terra Baixa), un plantejament de l'esquematització fàcil d'un cert romanticisme degut als protagonistes perque són pures forces passionals sobre les corals un atzar fatal i inexorable.

Característiques del Romanticisme i Realisme

2008-10-06T21:33:00.008+02:00

ROMANTICISME:

- L'artista romàntic sent una gran insatisfacció del món al que envolta, això li fa adoptar una actitud de rebeldia i evasió.
- Aquest desig d'escapar de la realitat li fa deixar-se emportar per la imaginació fins a móns desconeguts i llunyans: la Edat Mitjana, els països orientals, el sobrenatural, els somnis, etc.
- La naturalesa proporciona una manera d'escapar-se del món quotidià, en ella troven un reflex dels seus sentiments atormentats i insatisfactoris. La naturalesa es converteix en el confident de l'autor, que descriu a les seves obres una paisatges estranys, tristos, melancólics, etc.: tempestes al mar, boscos inaccessibles, cementiris, ruïnes, escenes nocturnes...
- L'artista, de vegades, parla dels seus sentiments o els retrata als seus personatges, que sovint són estranys, que se senten incompresos, aïllats de la societat, insatisfets amb el seu voltant, etc.

REALISME:

- Eliminació de tots els aspectes subjectius, fets fantàstics o sentiments que s'allunyen de la realitat.

- Anàlisis rigorosos de la realitat. L' escriptor ens ofereix en retrat del que observava.
- Els problemes de la existència humana, componen el tema fundamental de la novel·la realista, aquesta és la conseqüència del gran interès per la descripció del caràcter, temperament i conducta dels personatges.
- Sorgeix un tipus de novel·la on s'analitzen minuciosament les motivacions dels personatges i les costums.
- El novel·lista denuncia els efectes i mals que afecten a la societat ofereix al lector solucions per detenir-ho. Cada autor, segons les seves idees, mostra el que per a ell es un mal per a la societat.

I R E N E

2008-10-06T13:28:00.004+02:00

Sóc Irene García Santander, estudio a l'institut de l' IES Les Vinyes. Aquest es un blog de literatura catalana on exposaré tots els treballs realitzats a classe i a casa.

Gràcies per la teva visita!